Festes de Gràcia i els seus carrers guarnits

Quan comença el mes de juliol, el ritme de la ciutat va decaient progressivament setmana rera setmana fins que a mitjans d'agost, i generalment coincidint amb uns dies de calor sofocant, s'arriba al punt mínim d'activitat. 

Això passa a tota la ciutat...un moment....a tota? No! Hi ha un petit barri d'habitants irreductibles que sobreviu a la xafogor guarnint els seus carrers per celebrar la seva Festa Major. Jo ja fa uns anys que no faig vacances durant el mes d'agost, així que per mi, igual que per a molts barcelonins, anar a passejar pels carrers del barri és una de les cites imprescindibles de l'estiu.

Aquest any hi ha un total de disset carrers i places guarnits. Si de mi depengués, tots s'endurien el primer premi del concurs.

Cuando empieza el mes de julio, el ritmo de la ciudad va decayendo progresivamente semana tras semana hasta que a mediados de agosto, y generalmente coinicidiendo con unos días de calor sofocante, se alcanza el punto mínimo de actividad.
Esto pasa en toda la ciudad....un momento...en toda? No! Hay un pequeño barrio de habitantes irreductibles que sobrevive al bochorno veraniego adornando sus calles para celebrar la Fiesta Mayor. Yo ya hace unos años que no tengo vacaciones durante el mes de agosto, así que para mí, igual que para muchos barceloneses, ir a pasear por las calles del barrio es una de las citas imprescindibles del verano.
Este año hay un total de 17 calles y plazas adornadas. Si de mí dependiera, todas se llevarían el primer premio del concurso.

Un vermut (o dos)

Recordo que quan era petit no m'acabava de quedar clar el significat de l'expressió "fer el vermut" quan   acompanyava els grans a prendre alguna cosa abans de dinar els caps de setmana. Ara ja fa temps que entenc perfectament la frase, i de fet he passat de simple acompanyant a ser un practicant del ritual.

No sé si sóc jo i la meva edat, o és que realment el costum de fer el vermut està tornant a revifar. Probablement la tradició no ha desaparegut mai, però últimament els locals per prendre'n estan augmentant a Barcelona.

Sigui com sigui, el vermut no podia faltar en el meu intent de recollir coses ben barcelonines. Us animo que amb l'arribada del bon temps sortim tots als carrers a trobar-nos amb amics mentre fem l'aperitiu i fem petar la xerrada, ja sigui prenent un vermut o qualsevol altre cosa!

Recuerdo que cuando era pequeño no me acababa de quedar claro el significado de la expresión "hacer o tomar el vermut" cuando acompañaba a los adultos a tomar algo antes de comer los fines de semana. Ahora ya hace tiempo que entiendo perfectamente la frase, y de hecho he pasado de simple acompañante a ser un practicante del ritual.
No sé soy yo y mi edad, o es que realmente la costumbre de tomar el vermut está reviviendo. Probablemente la tradición no ha desaparecido nunca, pero últimamente los locales para tomar vermut estan aumentando en Barcelona.
Sea como sea, el vermut no podía faltar en mi intento de recoger cosas bien barcelonesas. Os animo a que, con la llegada del buen tiempo, salgamos todos a las calles a encontrar-nos con amigos mientras tomamos el aperitivo y charlamos un rato, ya sea tomando un vermut o cualquier otra cosa!

La Rambla el dia de Sant Jordi

En aquest bloc intento recollir aquelles coses que siguin no només barcelonines, sinó també dels barcelonins. I n'hi ha moltes. De grans i de petites, de les que surten a les guies turístiques i de les que només nosaltres coneixem.

I no sé si coincidireu amb mi, però ja fa uns quants anys que els barcelonins hem anat perdent determinats espais que han anat sent ocupats progressivament per turistes i més turistes. La Rambla n'és un exemple claríssim. Ja no sé quant temps fa que no em passa pel cap anar a la Rambla simplement a passejar, cosa que sí que feia quan era (més) jove. ;)

Però aquest fenomen, que en certa manera és símptoma dels temps que vivim, i sense el qual, en realitat, aquest bloc no existiria, té la seva excepció un dia l'any.

I aquest dia és avui. La diada de Sant Jordi. El nostre dia. El dia que la Rambla torna a ser nostra.

En este blog intento recoger esas cosas que sean no sólo barcelonesas, sino también de los barceloneses. Y hay muchas. Grandes y pequeñas, de las que salen en las guías turísticas y las que sólo nosotros conocemos.
Y no sé si coincidiréis conmigo, pero hace unos cuantos años que los barceloneses hemos ido perdiendo determinados espacios que han sido ocupados progresivamente por turistas y más turistas. La Rambla es un ejemplo clarísimo. Ya no sé cuánto tiempo hace que no se me pasa por la cabeza ir a la Rambla simplemente a pasear, cosa que sí que hacía cuando era (más) joven. ;)
Pero este fenómeno, que en cierta manera es síntoma de los tiempos que vivimos, y sin el cual, en realidad, este blog no existiría, tiene su excepción un día al año.
Y ese día es hoy. El día de Sant Jordi. Nuestro día. El día que la Rambla vuelve a ser nuestra.

Carpes de circ

Heu anat mai al circ a Barcelona? Jo sí, però de gran i a un d'aquests circs "moderns" enfocats més aviat al públic adult. La veritat és que m'hagués agradat haver-hi anat de nen, a un d'aquests circs de tota la vida, d'aquells que munten i desmunten les seves carpes als pocs espais oberts que queden a la ciutat.

Aquells circs on els artistes arriben en camions i furgonetes, d'aquells que exerceixen una fascinació entre els que no portem una vida a la carretera, que ens fa preguntar-nos com deu ser viure en una comunitat tan especial, una família nòmade.

El cert és que els circs han canviat moltíssim des que era petit. Per sort, encara ens visiten, i que consti que m'agrada que es vagin adaptant als nous temps. I per cert, ja fa un temps que funciona al Parc del Fòrum La Central del Circ, un espai per a la creació d'espectacles de circ que va impulsar l'Ajuntament, i on també imparteixen cursos de formació, per si algú s'hi anima!

¿Habéis ido alguna vez al circo en Barcelona? Yo sí, pero de grande y a uno de esos circos "modernos" enfocados más bien al público adulto. La verdad es que me habría gustado haber ido de niño, a uno de esos circos de toda la vida, de esos que montan y desmontan sus carpas en los pocos espacios abiertos que quedan en la ciudad.
Esos circos en que los artistas llegan en camiones y furgonetas, de esos que ejercen una fascinación entre los que no llevamos una vida en la carretera, que nos hace preguntarnos cómo debe de ser vivir en una comunidad tan especial, una familia nómada.
Lo cierto es que los circos han cambiado muchísimo desde que yo era pequeño. Por suerte, todavía nos visitan, y que conste que me gusta que se vayan adaptando a los nuevos tiempos. Y por cierto, ya hace un tiempo que funciona en el Parc del Fòrum La Central del Circ, un espacio para la creación de espectáculos de circo que impulsó el Ayuntamiento, y donde también imparten cursos de formación, por si alguien se anima!

Els Encants Vells

Feia força temps que no anava a fer un volt pel Mercat Fira de Bellcaire, o sigui pels Encants Vells, i he d'admetre que em vaig quedar sorprès de la seva vitalitat, especialment per tractar-se d'un matí de dia laborable. El mercat bullia de visitants, curiosos i paradistes. He de dir, això sí, que la idea que portava al cap era lleugerament més romàntica que allò que em vaig trobar.

Sigui com sigui, la qüestió és que el mercat dels Encants Vells segueix igual de viu que sempre, i la idea és que continuï així quan, durant aquest any 2013 s'inauguri el mercat dels Nous Encants, que ha de doblar la superfície de la fira i facilitar l'accés als comerciants i visitants, i la càrrega i descàrrega de mercaderies.

En quasevol cas, la Fira de Bellcaire, que es celebra com a mínim des del segle XIV, és un dels mercats més antics d'Europa, així que ben poques coses hi ha més barcelonines. I és que....qui no té o ha tingut algun objecte dels Encants Vells? Jo recordo haver-hi comprat fa ja uns quants anys un matalàs d'escuma que encara conservo. Per cert, que no el penso canviar, que quan tinc convidats que hi dormen em comenten que és comodíssim!

Hacía bastante tiempo que no iba a dar una vuelta por el Mercat Fira de Bellcaire, o sea por los Encants Vells, y tengo que admitir que me quedé sorprendido de su vitalidad, especialmente para tratarse de una mañana de un día laborable. El mercado hervía de visitantes, curiosos y vendedores. Tengo que decir, eso sí, que la idea que llevaba en la cabeza era ligeramente más romántica de lo que me encontré.
Sea como sea, la cuestión es que el mercado dels Encants Vells sigue igual de vivo que siempre, y la idea es que continue así cuando, durante este año 2013 se inaugure el mercado dels Nous Encants, que tiene que doblar la superficie de la feria y facilitar el acceso a los comerciantes y visitantes, y la carga y descarga de mercaderías.
De cualquier forma, la Fira de Bellcaire, que se celebra como mínimo desde el siglo XIV, es uno de los mercados más antiguos de Europa, así que hay pocas cosas más barcelonesas. Y es que...quién no tiene o ha tenido algún objeto del mercado de Encants Vells? Yo recuerdo haber comprado hace ya unos cuantos años un colchón de espuma que todavía conservo. Por cierto, que no lo pienso cambiar, que cuando tengo invitados que duermen en él me comentan que es comodísimo!

Panellets

Més d'una vegada he comentat el fet que els aparadors de les pastisseries de Barcelona canvien segons l'època de l'any, i que hi ha alguns dolços que tenen aparicions estelars durant tot just uns dies, com la coca de Sant Joan o la Mona de Pasqua.

Aquests dies l'estrella indiscutible és el panellet, que menjarem avui al vespre junt als moniatos i les castanyes. Aquest any per fi sembla que el temps és el que correspon a l'època de l'any i no farem la castanyada en màniga curta...

Per si algú vol provar de fer-ne, encara hi és a temps, us deixo AQUÍ una recepta. Si en feu aviseu-me que m'encanten i aquest any encara no n'he menjat!!!

Más de una vez he comentado el hecho de que los mostradores de las pastelerías de Barcelona cambian según la época del año, y que hay algunos dulces que tienen apariciones estelares durante solament unos días, como la coca de Sant Joan o la Mona de Pascua.
Estos días la estrella indiscutible es el panellet, que comeremos hoy por la noche junto a los boniatos y las castañas. Este año parece que por fin el tiempo es el que corresponde a esta época del año y no celebraremos la castañada en manga corta...
Por si alguien quiere probar a hacer panellets, todavía está a tiempo, os dejo AQUÍ una receta. Si los hacéis, avisadme, que me encantan y este año todavía no los he probado!!!

La Sala Montjuïc

Una de les característiques de les tradicions és que, per definició, es van assentant amb el temps. A Barcelona en tenim de molt antigues (com la de l’Ou com balla o la Fira de Santa Llúcia) però afortunadament també anem creant-ne de noves.

Per a mi, una de recent que té un espai reservat a la meva agenda és la del cinema a la fresca a l’estiu. No sé quant temps cal per fer que un hàbit es converteixi en tradició, però jo amb els anys que portem de sala Montjuïc ja en tinc prou. I és que no em direu que no és una tradició en tota regla que cal conservar. Això de pujar amb amics fins al castell de Montjuïc, instal·lar-se al fossar, sopar acompanyat d’un concert en petit format i deixar-se emportar per una pel·lícula no té preu!

Ah, sentir la necessitat de posar-se una jaqueta a la Barcelona xafogosa de l’estiu!

Una de las características de las tradiciones es que, por definición, se van asentando con el tiempo. En Barcelona tenemos algunas muy antiguas (como la del Ou com balla o la Fira de Santa Llúcia) pero afortunadamente también vamos creando otras nuevas.

Para mí, una tradición reciente que tiene un espacio reservado en mi agenda es la del cine a la fresca en verano. No sé cuánto tiempo se necesita para que un hábito se convierta en tradición, pero yo con los años que llevamos de sala Montjuïc ya tengo suficiente. Y es que no me diréis que no es una tradición en toda regla que hay que conservar. Eso de subir con amigos hasta el castillo de Montjuïc, instalarse en el foso, cenar acompañado de un concierto en pequeño formato y dejarse llevar por una película no tiene precio!

Ah, y sentir la necesidad de ponerse algo de abrigo en el bochorno del verano de Barcelona!

Les motos

Només cal caminar pel carrer per constatar que Barcelona és una de les ciutats europees amb més motocicletes. De fet, només Roma en té més. I veient com es posicionen als semàfors en vermell per sortir les primeres ja entenem que són les reines de l’asfalt.

És una de les coses que sovint crida la atenció a les persones que ens visiten, sobre tot si han de conduir per Barcelona, ja que no estan gens acostumats a haver de comptar amb les motos! I bé, tot i que nosaltres sí que hi estem acostumats, també és cert que de vegades es creen situacions “tenses” entre elles i altres vehicles.

Jo, que sóc vianant, ciclista, motorista i automobilista per Barcelona, i que també utilitzo el transport públic, crec que podem conviure tots si hi posem una mica de voluntat. Al cap i a la fi el problema no sorgeix del tipus de vehicle, sinó de qui i com el condueix, no?

Solamente hay que caminar por la calle para constatar que Barcelona es una de las ciudades europeas con más motocicletas. De hecho, sólo Roma tiene más. Y viendo cómo se posicionan en los semáforos en rojo para salir las primeras ya entendemos que son las reinas del asfalto.

Es una de las cosas que a menudo llama la atención a las personas que nos visitan, sobre todo si tienen que conducir por Barcelona, ya que no están acostumbradas a tener que contar con las motos! Y bien, aunque nosotros sí que estamos acostumbrados, también es cierto que a veces se crean situaciones “tensas” entre ellas y los otros vehículos.

Yo, que soy peatón, ciclista, motorista y automovilista por Barcelona, y que también utilizo el transporte público, creo que podemos convivir todos si ponemos un poco de buena voluntad. Al fin y al cabo, el problema no surge del tipo de vehículo, sino de quién y cómo lo conduce, no?

Orxata a la fresca (al Poble Nou)

M'agraden els productes de temporada perquè es fan esperar, i quan arriben, els apreciem més. A més, els associem a determinats costums o idees, de manera que només de recordar-los et traslladen a un escenari propi.

Amb l'orxata passa això mateix. La temporada d'aquesta beguda es limita a l'estiu, i per tant és inseparable de la calor, el sol i la xafogor.

I a Barcelona no negarem que prendre orxata és tot un clàssic, especialment en una terrassa. I hi ha orxateries històriques; sense anar més lluny aquest mes n'hi ha una que celebra el seu Centenari! Es tracta de “El Tio Che”, a la Rambla del Poble Nou. En Joan i la Josefa, arribats d'un poble de la província d'Alacant, van començar a servir orxates al Born ara fa cent anys. I la seva família segueix encara avui refrescants les caloroses tardes dels barcelonins amb aquesta beguda tan nutritiva. Felicitats Tío Che! 

Me gustan los productos de temporada porque se hacen esperar, y cuando llegan,  los apreciamos más. Además, los asociamos a determinadas costumbres o ideas, de manera que con sólo acordarnos de ellos nos trasladan a un escenario propio.

Con la horchata pasa eso mismo. La temporada de esta bebida se limita al verano, y por lo tanto es inseparable del calor, el sol y el bochorno.

Y en Barcelona no negaremos que tomarse una horchata es todo un clásico, especialmente en una terraza. Y hay horchaterías históricas; sin ir más lejos este mes hay una que celebra su Centenario! Se trata de “El tío Che”, en la Rambla del Poble Nou. Fueron Joan y Josefa, los que, llegados de un pueblo de la provincia de Alicante, empezaron a servir horchatas en el Born hace ahora cien años. Y su familia sigue todavía hoy refrescando las calurosas tardes de los barceloneses con esta nutritiva bebida. Felicidades Tío Che!

L'ou com balla

La idea d’aquest bloc, com el seu nom indica, és recollir algunes coses que siguin ben barcelonines. I el cert és que hi deu haver poques tradicions que siguin més barcelonines que la de L’Ou com balla, el dia de Corpus Christi. Tot i que es celebra a més poblacions catalanes, es va originar a la Catedral de Barcelona, i se’n té constància com a mínim des de l’any 1637.

La idea és fer ballar un ou (prèviament buidat, això sí) sobre brolladors de fonts de claustres, patis i jardins, que es guarneixen per a l’ocasió amb motius florals i fruites.

Si no ho heu fet mai, val la pena apropar-se a veure ballar l’ou, que es mou de manera juganera i incerta al ritme capriciós de l’aigua. És un ritual simple però ben misteriós alhora, que recorda l’hòstia consagrada però d’altra banda té clares referències a la fertilitat de l’ou. 

La tradició es va perdre durant un temps i l’Ajuntament la va recuperar ja fa anys, de manera que ara podem anar a veure ballar l’ou a diversos indrets de Ciutat Vella, a part del claustre de la catedral: la Casa de l’Ardiaca, l’Ateneu Barcelonès, l’Arxiu de la Corona d’Aragó o el Museu Frederic Marès. Teniu temps fins al dia 10 de juny.

La idea de este blog, como su nombre indica, es recoger algunas cosas que sean bien barcelonesas. Y la verdad es que debe de haber pocas tradiciones que sean más barcelonesas que la de L’Ou com balla (literalmente, El Huevo Como Baila), el día de Corpus Christi. Aunque se celebra en más poblaciones catalanas, se originó en la Catedral de Barcelona, y se tiene constancia como mínimo desde el ano 1673.

La idea es hacer bailar un huevo (previamente vaciado, eso sí) sobre surtidores de fuentes de claustros, patios y jardines, que se decoran para la ocasión con motivos florales y frutas.

Si no lo habéis hecho nunca, merece la pena acercarse a ver bailar el huevo, que se mueve de manera juguetona e incierta al ritmo caprichoso del agua. Es un ritual simple pero bien misterioso a la vez, que recuerda la hostia consagrada per por otro lado tiene claras referencias a la fertilidad del huevo.

La tradición se perdió durante un tiempo y el Ayuntamiento la recuperó ya hace años, de manera que ahora se puede ir a ver bailar el huevo en varios lugares de Ciutat Vella, además de en el claustro de la Catedral: la Casa de l’Ardiaca, l’Ateneu Barcelonès, el Archivo de la Corona d’Aragó o el Museu Frederic Marès. Hay tiempo hasta el día 10 de junio.

Les persianes als balcons

Ara que comença el bon temps, assumim un fet objectiu: a Barcelona, a l’estiu, hi fa calor.

I molt abans que existís l’aire condicionat, ja en devia fer, de calor. Així que els barcelonins devien haver de posar-hi remei protegint-se del sol. I van trobar una solució que per mi és ideal: les persianes enrotllables penjades a l’exterior, deixant-les penjar per sobre del balcó.

D’aquesta manera frenen l’entrada del sol directe, però al mateix temps deixen passar l’aire per poder aprofitar la ventilació creuada natural (si bufa una mica de brisa, la calor es fa més suportable) i, a diferència dels tendals horitzontals, et deixen mantenir la privacitat.

No seré jo qui digui que no s’agraeix un aire condicionat a l’estiu a la ciutat, però si no en tenim...què millor que les nostres típiques persianes enrotllables de tota la vida?

Ahora que empieza el buen tiempo, asumamos un hecho objetivo: en Barcelona, en verano, hace calor.

Y mucho antes de que existiera el aire acondicionado, ya debía de hacer calor. Así que los barceloneses debían tener que ponerle remedio protegiéndose del sol. Y encontraron una solución que para mí es ideal: las persianas enrollables colgadas en el exterior, dejándolas colgar por encima del balcón.

De esta manera frenan la entrada del sol directo, pero al mismo tiempo dejan pasar el aire para aprovechar la ventilación cruzada natural (si sopla un poco de brisa, el calor se hace más soportable) y, a diferencia de los toldos horizontales, te dejan mantener la privacidad.

No seré yo quien diga que no se agradece un aire acondicionado en el verano en la ciudad, pero si no tenemos...qué mejor que nuestras típicas persianas enrollables de toda la vida?

El Bikini (o biquini)

Ja sé que dir-li Biquini al sandvitx calent de pernil i formatge fet amb pa de motlle no és una particularitat exclusiva de Barcelona, sinó de tota Catalunya, però el que sí que és ben barceloní és l'origen de la paraula.
Tots els barcelonins coneixem la sala de concerts Bikini, al barri de Les Corts. Doncs bé, Bikini va obrir l'any 1953 com a sala de ball amb terrassa i minigolf, i lloc de trobada també per menjar i beure. Entre la seva oferta culinària destacava una adaptació d'un sandvitx molt conegut a França, que es deia croque-monsieur. Aquest entrepà es va anar fent més i més popular i va començar a ser conegut com "l'entrepà que fan a la Bikini". D'aquí al nom actual de Bikini o Biquini només hi va haver un pas.
Bé, o al menys això és el que jo he sentit i el que he pogut investigar. Si algú té constància que sigui una llegenda urbana, que m'ho digui!!
El que sí que és segur és que en conec més d'un que ha demanat un bikini en un bar fora de Catalunya i l'han mirat amb cara de ser davant d'un sonat.

Ya sé que llamar Bikini al sándwich caliente de jamón y queso hecho con pan de molde no es una particularidad exclusiva de Barcelona, sino de toda Cataluña, pero lo que sí que es bien barcelonés es el origen de la palabra.
Todos los barceloneses conocemos la sala de conciertos Bikini, en el barrio de Les Corts. Pues bien, Bikini abrió en el año 1953 como sala de baile con terraza y minigolf, y lugar de encuentro también para comer y beber. Entre su oferta culinaria destacaba una adaptación de un sandwich muy conocido en Francia, que se llamaba croque-monsieur. Este bocadillo se fue haciendo cada vez más popular y empezó a ser conocido como "el bocadillo que hacen en la Bikini". De ahí al nombre actual de Bikini o Biquini solo hubo un paso. 
Bien, o al menos eso es lo que yo he oído y lo que he podido investigar. Si alguien tiene constancia de que sea una leyenda urbana, que me lo diga!
Lo que sí que es seguro es que conozco a más de uno que ha pedido un Bikini en un bar fuera de Cataluña y se lo han quedado mirando con cara de estar delante de un pirado.

La Mona de Pasqua

Els aparadors de les pastisseries de Barcelona s'omplen de diferents dolços segons l'època de l'any. Entre d'altres, tenim els bunyols de Quaresma, la coca de Sant Joan, els panellets per Tots Sants...

Però potser el Rei de tots ells (o més aviat la Reina) és la Mona de Pasqua.

Per a qui li agradi la xocolata, passar per davant d'una pastisseria aquests dies pot ser una delícia.

La tradició diu que és el padrí o l'avi qui regala la mona al fillol per Pasqua. Inicialment es tractava d'una massa de coca feta amb sucre i altres llaminadures, sempre coronada per ous durs. Generalment s'hi posaven tants ous com anys tenia el nen, fins als 12 anys, quan feia la primera comunió.

Amb el temps, les mones van anar evolucionant i els ous van passar a ser de xocolata, ingredient que al final va passar a ser la pròpia base de la mona. I actualment trobem autèntiques meravelles, sovint seguint les tendències i les modes de cada any (tot i que el tema dels barrufets, com els de la foto, és tot un clàssic).

Particularment, he dir que no m'agrada gaire la xocolata i, a més, el meu padrí no m'acostumava a regalar la mona, perquè al País Basc no s'acostuma a fer….però això no vol dir que no em pari davant de les pastisseries a mirar-les!

Los escaparates de las pastelerías de Barcelona se llenan de diferentes dulces según la época del año. Entre otros, tenemos los buñuelos de Cuaresma, la coca de Sant Joan, los panellets de Todos los Santos...
Pero quizás el Rey de todos ellos (o mejor dicho, la Reina) es la mona de Pascua. Para quien le guste el chocolate, pasar por delante de una pastelería estos días puede ser una delicia.

La tradición dice que es el padrino o el abuelo quien regala la mona al ahijado por Pascua. Inicialmente se trataba de una masa de coca hecha con azúcar y otras golosinas, siempre coronada por huevos duros. Generalmente se ponían tantos huevos como años tenía el niño, hasta los 12 años, cuando hacía la primera comunión.Con el tiempo, las monas fueron evolucionando y los huevos pasaron a ser de chocolate, ingrediente que finalmente pasó a ser la propia base de la mona. Y actualmente encontramos auténticas maravillas, que además siguen las tendencias de las modas de cada año (aunque el tema de los Pitufos, como los de la foto, es todo un clásico)
Particularmente, tengo que decir que no me gusta demasiado el chocolate y, además, mi padrino no me solía regalar la mona porque en el País Vasco no se celebra...pero eso no quiere decir que no me pare delante de las pastelerías a mirarlas!

Xocolata al carrer Petritxol

El carrer Petritxol és especial per moltes raons. M'atreveixo a fer-ne una petita llista:
- Perquè, tot i ser a un pas de la saturada Rambla, i tot i unir les atrafegades Portaferrissa i Plaça del Pi, transmet una sensació de retorn al passat.

- Per l'auca en ceràmica repartida al llarg dels seus 130 metres de longitud, que ens explica històries que hi han succeït.

- Per ser el primer carrer de Barcelona íntegrament peatonal. Fins i tot es diu que el seu nom prové de la paraula Pedritxol, és a dir d'unes pedres que hi havia al principi del carrer i que impedien el pas als carruatges.

- Per la seva combinació única i inimitable de galeries d'art i granges. Entre les primeres, destaca la galeria Parés, inaugurada l'any 1840, punt de trobada dels amants de l'art, que després de visitar-la acostumaven a berenar per la zona. Pel que fa a les granges, hi perviuen Dulcinea i La Pallaresa.

- Per l'infinit plaer que dóna menjar-se una xocolata amb melindros, un suís amb xurros o simplement un plat de nata mentre gaudeixes de tot això!

La calle Petritxol es especial por muchas razones. Me atrevo a hacer un breve listado:

- Porque, a pesar de estar a un paso de la saturada Rambla, y a pesar de unir las ajetreadas Portaferrissa y Plaza del Pi, transmite una sensación de retorno al pasado.

- Por las cerámicas repartidas a lo largo sus 130 metros de longitud, que nos explican historias que han sucedido en ella.

- Por ser la primera calle de Barcelona íntegramente peatonal. Incluso se dice que su nombre proviene de la palabra Pedritxol, es decir de unas piedras que se encontraban a la entrada de la calle y que impedían el paso a los carruajes.

- Por su combinación única e inimitable de galerías de arte y granjas. Entre las primeras destaca la galería Parés, inaugurada en 1840, punto de encuentro de los amantes del arte, que después de visitarla solían merendar por la zona. En cuanto a las granjas, todavía perviven Dulcinea y La Pallaresa.

- Por el infinito placer que proporciona comerse un chocolate con melindros, un suizo con churros o un plato de nata mientras disfrutas de todo ello!

Els coloms de la Plaça Catalunya

Crec que no m'equivoco si dic que pels barcelonins, la Plaça Catalunya és actualment més un lloc de passada que no un indret per estar-s'hi. Antigament, abans que s'enderroquessin les muralles de la ciutat, allà hi havia una esplanada des d'on sortien els camins cap als pobles propers i s'hi instal·laven mercats. Més tard, quan es va començar a urbanitzar l'Eixample, l'espai va ser ocupat per cafès, teatres i barraques de firaires. De fet, fins a la Guerra Civil la plaça va ser l'escenari de tertúlies polítiques i literàries per a molts barcelonins. Ara, en canvi, a no ser que hi hagi una manifestació o un concert, difícilment ens hi estem gaire temps.

Potser hi ha una altre cas en el que un barceloní s'hi està una bona estona a la Plaça Catalunya: quan és nen, perseguint, i de vegades alimentant, els coloms de la plaça. Jo he de dir que no sóc gaire partidari dels coloms, que són una autèntica plaga a Barcelona, transmeten malalties i malmeten el mobiliari urbà amb els seus excrements. Si he de triar un ocell urbà, prefereixo les cotorres, com ja vaig comentar.

Més enllà de les meves preferències, he d'admetre que els coloms formen una imatge ben nostra, m'agradin més o menys. 

Ah, i una curiositat final: sembla ser que els coloms van ser introduïts a Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal de 1929, per part d'un cap de la Guàrdia Urbana que va pensar que la imatge de plaça Catalunya amb coloms seria molt més atractiva! No crec que s'imaginés fins a quin punt arribarien a proliferar!

Actualització (15/05/2012): Un jutjat de BCN reconeix una invalidesa absoluta per l'exposició als excrements dels coloms de la plaça de Catalunya
Sembla que, definitivament, no són gens innocents...

Creo que no me equivoco si digo que, para los barceloneses, actualmente la Plaza Catalunya es más un lugar de paso que un sitio donde nos guste estar. Antiguamente, antes de que se derrumbaran las murallas de la ciudad, allí se ubicaba una explanada desde la cual salían los caminos hacia los pueblos cercanos y se instalaban los mercados. Más tarde, cuando se empezó a urbanizar el Ensanche, este espacio fue ocupado por cafés, teatros y barracas de ferias. De hecho, hasta la Guerra Civil la plaza fue el escenario de tertulias políticas y literarias para muchos barceloneses. Ahora, en cambio, a no ser que haya una manifestación o un concierto, difícilmente pasamos mucho tiempo en ella.

Quizás sí que hay otro caso en que un barcelonés permanece un largo rato en la Plaza Catalunya: cuando es niño, persiguiendo, y a veces alimentando, a las palomas que viven en ella. Debo decir que no soy muy partidario de las palomas, que son una auténtica plaga en Barcelona, transmiten enfermedades y estropean el mobiliario urbano con sus excrementos. Si tengo que elegir una ave urbana, prefiero las cotorras, como ya comenté.

Más allá de mis preferencias, tengo que admitir que las palomas forman una imagen absolutamente nuestra, me gusten más o menos.

Ah, y una curiosidad final: parece ser que las palomas fueron introducidas en Barcelona con motivo de la Exposición Universal de 1929, por parte de un miembro de la Guardia Urbana que pensó que la imagen de la plaza de Catalunya con palomas sería mucho mas atractiva! No creo que se imaginara hasta qué punto llegarían a proliferar!

Actualización (15/05/2012): Un juzgado de BCN reconoce una invalidez absoluta or la exposición a los excrementos de las palomas de la plaza de Catalunya
Parece que, definitivamente, no son nada inocentes...

Adéu 2011, Benvingut 2012!

La Cursa dels Nassos és també una tradició pels carrers de Barcelona.

Bé, realment la tradició és sortir a veure l'Home dels Nassos, l'home que té tants nassos com dies té l'any, i que només es deixa veure pels carrers de Barcelona el 31 de desembre.

Però acomiadar l'any corrent pels carrers de Barcelona acompanyat de 10.000 corredors més és una molt bona manera de fer-ho. Jo no ho he fet, però els he vist passar i els he animat.

I una altra tradició d'aquest dia: els bons propòsits per l'any nou. Jo em proposo correr la cursa dels Nassos 2012!

Feliç Any Nou a tothom! I no patiu, com diu una obra de teatre en cartellera actuament a Barcelona, l'ANY QUE VE SERÀ MILLOR!

La Cursa dels Nassos (carrera de las Narices) es también una tradición por las calles de Barcelona.
Bien, realmente la tradición es salir a ver al Home dels Nassos (Hombre de las Narices), el hombre que tiene tantas narices como días tiene el año, y que sólo se deja ver por las calles de Barcelona el 31 de diciembre.
Pero despedir el año corriendo por las calles de Barcelona acompañado de 10.000 corredores más es una muy buena manera de hacerlo. Yo no lo he hecho, pero los he visto pasar y les he animado.
Y otra tradición de este día: los buenos propósitos para el año nuevo. Yo me propongo correr la cursa dels Nassos 2012.
Feliz Año Nuevo a todos! Y no os preocupéis, como dice una obra de teatro en cartelera actualmente en Barcelona, EL AÑO QUE VIENE SERÁ MEJOR!

La Fira de Santa Llúcia

Quin barceloní no ha anat de petit amb els seus pares a passejar per la Fira de Santa Llúcia? I, de pas, comprar tot allò imprescindible per les festes de Nadal: les figuretes del pessebre, amb el caganer com a estrella indiscutible, la molsa, l’avet, el suro, les plantes i herbes diverses...

Santa Llúcia, per cert, va ser una màrtir siciliana del segle III. La llegenda medieval diu que es va haver de sotmetre a un judici en el qual va ser castigada a que li treiessin els ulls, però ella va seguir veient. Per això és la patrona de la vista i dels cecs, i també ho és dels modistes i dels sastres, entre altres professions. La seva festivitat es celebra el 13 de desembre.

Aquest any la fira de Santa Llúcia compleix ni més ni menys que 225 anys! Així, és una de les tradicions nadalenques més arrelades i antigues de Barcelona, documentada des de l’any 1786. En realitat, antigament se’n feien diverses, de fires, amb les paradetes agrupades segons el tipus de mercaderia que venien. Amb el temps, però, es van anar unint en una de sola, i actualment hi ha unes 270 parades en total. 

Per la fira hi passaven més tard o més d’hora tots els habitants de la ciutat, de totes les classes socials. Es comenta, de fet, que era un bon indret per concertar-hi casaments!

Pels que encara no hi hagueu anat, encara hi sou a temps: sapigueu que estarà oberta fins el dia 22 de desembre, i l’horari és de 10:30h a 20:30h. Després, caldrà anar a la que s’instal·la a la Gran Via.

Qué barcelonés no ha ido, de pequeño, a pasear con sus padres por la Feria de Santa Llúcia (Santa Lucía)? Y, ya de paso, comprar todo aquello imprescindible para las fiestas de Navidad: las figuritas del pesebre, con el caganer como estrella indiscutible, el musgo, el abeto, el corcho, las plantas y hierbas diversas...

Santa Lucía, por cierto, fue una mártir siciliana del siglo III. La leyenda medieval dice que se tuvo que someter a un juicio en el que fue castigada a que le arrancaran los ojos, pero ella siguió viendo. Por eso es la patrona de la vista y de los ciegos, y también lo es de los modistas y los sastres, entre otras profesiones. Su festividad se celebra el 13 de diciembre.

Este año la Feria de Santa Llúcia cumple ni más i menos que 225 años! Así, es una de las tradiciones navideñas más arraigadas y antiguas de Barcelona, documentada desde el año 1186. en realidad, antiguamente se hacías diferentes ferias, con los tenderetes agrupadas según el tipo de mercancía que vendían. Con el tiempo, sin embargo, se fueron uniendo en una sola, y actualmente hay unos 270 expositores en total.

Por la feria pasavan, antes o después, todos los habitantes de la ciudad, de todas las clases sociales. Se comenta, de hecho, que era un buen lugar para concertar casamientos!

Para los que todavía no hayáis ido, todavía estáis a tiempo: la feria estará abierta hasta el día 22 de diciembre, y el horario es de 10:30h a 20:30h. Después, habrá que ir a la que se instala en la Gran Vía.

Les parades de castanyes

Cada any, unes setmanes abans de Tots Sants, s’instal·len als carrers de Barcelona les parades de castanyes i moniatos, que ens acompanyen fins ben passades les festes de Nadal i Reis. De fet, vendre castanyes als carrers de Barcelona és una tradició antiga. Hi ha constància que a finals del segle XVIII hi havia més de dues-centes parades al carrer del Call, la Boqueria i l’Hospital.

Molts ens imaginem la figura de la castanyera torrant les castanyes davant de les brases, ben tapades, atansant-nos el cucurull fet de paper de diari, ple de castanyes fumejants. Són aliments energètics que ens han d’ajudar a fer passar el fred, se suposa. 

Però ja ha passat un mes des de Tots Sants i continua fent calor a Barcelona. De fet, aquest novembre ha estat el segon més càlid del darrer segle. Jo tinc la teoria que les estacions cada cop venen més tard, però és una sensació meva, que no té cap base científica, així que la deixaré estar per un altre dia...

En fi, si al final acaba arribant l’hivern i teniu ganes de menjar castanyes, hi ha vint-i-vuit parades repartides per Barcelona. Fins i tot podeu consultar la seva localització al web de l’Ajuntament de Barcelona. Al cap i a la fi, són part del nostre paisatge de tota la vida!

La font de...Canaletes?

En línia amb el post anterior, avui em fixaré en l'altre indret on acostumem a trobar-nos els barcelonins (si som capaços de fer-ho entre tanta gent) quan quedem al centre de la ciutat. És, com no, la font de Canaletes.

Antigament, quan la ciutat encara era emmurallada, hi havia un brolladora d'aigua a la part alta de la Rambla, que portava aigua des de Collserola. Aquesta font, que en un principi era a l'interior d'un edifici, va ser desviada, brollant d'aquesta manera a l'exterior, i era molt concorreguda. La seva aigua, que baixava per unes canaletes (d'aquí li va quedar el nom) fins a un abeurador, era considerada de molt bona qualitat, de manera que els barcelonins feien cua per poder-ne portar a casa, igual que passava i passa a molts pobles arreu.

Avui l'aigua que surt de la font no és especialment bona, però se li atribueixen altres propietats. Diu la tradició que qui en beu tornarà a la ciutat.

La font actual, de ferro, amb quatre brolladors i un fanal a la part alta, no és pas única. Es tracta d'un disseny elaborat amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 i actualment n'hi ha més de 15 repartides pels diversos barris de Barcelona. Fins i tot en podem trobar fora de la ciutat, i ben lluny. Aquesta de la foto, per exemple, es troba a 12.000 kilòmetres de distància. En concret, a la Plaça de Barcelona de la ciutat de Buenos Aires. Jo, per si de cas, en vaig beure!

Quedem al Zurich

Quantes vegades haurem dit aquesta frase els barcelonins! 

I és que aquest és tot un ritual: arribar a Plaça Catalunya en metro o Ferrocarrils, pujar les escales i comprovar si ets el primer en arribar. Si et toca esperar no passa res: no hi ha lloc més entretingut.

El cafè Zurich és tan nostre, tan de tots, des de fa tant, que sovint no hi donem importància.

L’any vinent farà 150 anys de la seva inauguració com a cantina d’una estació de tren, de la línia que pujava per Balmes, tot i que aleshores es deia La Catalana i era una mena de kiosc que donava servei als viatgers.

Durant aquest segle i mig ha resistit allà, sent testimoni del batec de la ciutat. Manifestacions, concentracions i celebracions, assalts i persecucions, obres i reformes, gravacions i concerts, fins i tot guerres.

Però sobre tot, gent que arriba. Gent que espera. Gent que mira. Gent que es troba. Gent que marxa. Sobretot, Gent.