31/10/12

Panellets


Més d'una vegada he comentat el fet que els aparadors de les pastisseries de Barcelona canvien segons l'època de l'any, i que hi ha alguns dolços que tenen aparicions estelars durant tot just uns dies, com la coca de Sant Joan o la Mona de Pasqua.

Aquests dies l'estrella indiscutible és el panellet, que menjarem avui al vespre junt als moniatos i les castanyes. Aquest any per fi sembla que el temps és el que correspon a l'època de l'any i no farem la castanyada en màniga curta...

Per si algú vol provar de fer-ne, encara hi és a temps, us deixo AQUÍ una recepta. Si en feu aviseu-me que m'encanten i aquest any encara no n'he menjat!!!

Más de una vez he comentado el hecho de que los mostradores de las pastelerías de Barcelona cambian según la época del año, y que hay algunos dulces que tienen apariciones estelares durante solament unos días, como la coca de Sant Joan o la Mona de Pascua.
Estos días la estrella indiscutible es el panellet, que comeremos hoy por la noche junto a los boniatos y las castañas. Este año parece que por fin el tiempo es el que corresponde a esta época del año y no celebraremos la castañada en manga corta...
Por si alguien quiere probar a hacer panellets, todavía está a tiempo, os dejo AQUÍ una receta. Si los hacéis, avisadme, que me encantan y este año todavía no los he probado!!!

17/10/12

L'Estadi de Sarrià

Estadio Sarrià


Quan era petit tenia un amic amb una família molt “futbolera”. Els problemes venien perquè el pare era molt fanàtic de l’Espanyol, mentre que la mare era una culer empedreïda. A més, en aquella època no era gaire comú una mare aficionada al futbol, així que la situació era curiosa.

La qüestió és que, en més d’una ocasió, el pare ens va portar a veure el partit de l’Espanyol a l’Estadi de Sarrià. A mi el futbol no m’interessava gens, però m’ho passava bé. No tenia ni idea que era un camp amb tanta història: Que el van inaugurar l’any 1923, a la carretera que portava al poble de Sarrià, acabat d’annexionar al municipi de Barcelona. Que havia costat ni més ni menys que 170.000 pessetes. Que va veure com es marcava el primer gol de la Història de la Lliga. Que al Mundial de futbol del 1982 hi van jugar les potents seleccions d’Itàlia, Argentina i Brasil. 

Ara, però, cada cop que passo per aquella zona no puc evitar pensar en aquells partits que havia anat a veure allà. A l’Estadi de Sarrià.




Cuando era pequeño tenía un amigo con una familia muy futbolera. Los problemas venían porque el padre era muy fanático del Espanyol, mientras que la madre era una culer empedernida. Además, en aquella época no era demasiado común una madre aficionada al futbol, así que la situación era curiosa.
La cuestión es que, en las de una ocasión, el padre nos llevó a ver el partido del Espanyol  en el estadio de Sarrià. A mí el futbol no me interesaba nada, pero me lo pasaba bien. No tenía ni idea de que era un campo con tanta solera: que lo inauguraron en 1923, en la carretera que llevaba al pueblo de Sarrià, acabado de anexionar al municipio Barcelona. Que había costado ni más ni menos que 170.000 pesetas, Que vió cómo se marcaba el primer gol de la historia de la Liga. Que en el Mundial de futbol de 1982 jugaron en él las potentes selecciones de Italia, Argentina y Brasil.
Ahora, cada vez que paso por esa zona no puedo evitar pensar en esos partidos que había ido a ver allí. En el Estadio de Sarrià.

11/10/12

Correspondència L3-L4 Passeig de Gràcia



A la xarxa de metro de Barcelona hi ha enllaços entre línies pràcticament instantanis, altres de prou curts, alguns altres no tant, i en una categoria a part hi ha el de Passeig de Gràcia. Jo no sé vosaltres, però jo, si el puc evitar, ho faig. És que em fa una mica de mandra caminar l’equivalent a tres illes de l’Eixample per un túnel estret...

No sé si sabeu que el passadís pel que caminem per fer la correspondència ocupa part d’un aparcament subterrani, del qual només es troba separat per una paret. Més concretament, caminem per la seva planta -2. Si el poguéssim travessar, l’enllaç seria una mica més curt, però és que el pàrquing es va inaugurar l’any 1967, abans de les obres de construcció de la L4 i la millor solució que van trobar va ser vorejar-lo.

Es veu que per escurçar la distància d’enllaç caldria modificar els vestíbuls del metro i crear-ne de nous, a més de fer un nou passadís que passaria per sota de l’aparcament, però pel cost que això suposaria ja us podeu imaginar que de moment aquest projecte està esperant temps millors.

Em sembla que ens queda correspondència llarga per uns quants anys!

En la red de metro de Barcelona hay enlaces entre líneas prácticamente instantáneos, otros bastante cortos, algunos no tanto, y en una categoría aparte está el de Passeig de Gràcia. Yo no sé vosotros, pero yo, si lo puedo evitar, lo hago. Es que me da un poco de pereza caminar el equivalente a tres manzanas del Eixample por un túnel estrecho...
No sé si sabéis que el pasillo por el que caminamos para hacer la correspondencia entre líneas ocupa parte de un aparcamiento subterráneo, del cual sólo le separa una pared. Más concretamente, caminamos por su planta -2. Si lo pudiéramos atravesar, el enlace sería un poco más corto, pero es que el párking se inauguró en el año 1967, antes de las obras de construcción de la L4, y la mejor solución que encontraron fue bordearlo.
Se ve que para acortar la distancia de enlace habría que modificar los vestíbulos del metro y crear nuevos, además de hacer un nuevo pasillo que pasaría por debajo del aparcamiento, pero por el coste que supondría ya os podéis imaginar que de momento este proyecto está esperando tiempos mejores.
Me parece que nos queda correspondencia larga para unos cuantos años.

3/10/12

Porteries de l'Eixample



“Hola, bon dia!”, “Com anem?”, “Sembla que torna la calor!”, “Adéu, que vagi bé el dia!”.

Mai he viscut en una finca amb porter, però m’estava imaginant com deu ser tenir-ne un. Suposo que deu ser una cosa a la qual t’hi acostumes i que deus trobar a faltar quan en deixes de tenir. Perquè deu ser agradable arribar al portal de casa i trobar-te una cara coneguda que et saluda, en aquell moment especial en què abandones l'esfera privada i passes a la via pública; o a l'inrevés.

Em direu, i segurament amb raó, que molts porters i porteres han tingut fama de tafaners, però...no és normal que se sàpiguen la vida de tots els veïns de l’escala? Els veuen entrar i sortir, saben amb qui i a quina hora, què porten a les mans i si ho fan en taxi o autobús, i fins i tot la correspondència que reben!

I no em direu que algunes de les porteries de Barcelona, moltes de les quals són a les finques de l’Eixample, no són magnífiques. Fan ganes de quedar-s’hi una estona a veure passar la gent!


“Hola, buenos días!”, “Qué tal?”, “Parece que vuelve el calor!”, “Adiós, que vaya bien el día!”.
Nunca he vivido en una finca con portero, pero me estaba imaginando cómo debe de ser tener uno. Supongo que debe de ser una cosa a la que uno se acostumbra y que debes de echar de menos cuando dejas de tenerlo. Porque debe de ser agradable llegar al portal de tu casa y encontrarte una cara conocida que te saluda, en aquel momento especial en que abandonas la esfera privada y pasas a la vía pública, o al revés. 
Me diréis, y seguramente con razón, que muchos porteros y porteras han tenido fama de cotillas, pero...no es normal que se sepan la vida de todos los vecinos de la escalera? Los ven entrar y salir, saben con quién a qué hora, qué llevan en las manos y si lo hacen en taxi o en autobús, e incluso la correspondencia que reciben.
Y no me diréis que algunas de las porterías de Barcelona, muchas de las cuales están el las fincas de l’Eixample, no son magníficas. Dan ganas de quedarse un rato a ver la gente pasar!

Linkwithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...