Botigues de tota la vida

Llegia al diari que a finals de l'any vinent finalitza el termini de 20 anys que la Llei d'Arrendaments Urbans va establir per actualitzar els lloguers de renda antiga. Això suposarà a la pràctica que molts llogaters de locals comercials hauran d'abandonar-los en no poder fer front als preus de mercat actuals.

Barcelona ha estat tradicionalment una ciutat molt vinculada al comerç. Això ha permès que hagin arribat vives fins al dia d'avui algunes botigues històriques, emblemàtiques, d'aquelles "de tota la vida". Aquestes seran justament les que més patiran l'actualització de les rendes de lloguer, ja que moltes d'elles sobreviuen en un entorn comercial de preus desorbitats justament gràcies a les rendes antigues que encara paguen.

Sé que aquesta és una qüestió complexa, com gairebé tot a la vida, amb punts de vista i interessos contraposats i matisos que no es poden eludir. Tot i això, em fa molta pena que es pugui perdre aquest patrimoni històric i sovint artístic de Barcelona quan aquestes botigues siguin substituïdes per franquícies, grans cadenes, basars o supermercats amb una dubtosa estètica. 

Leía en el periódico que a finales del año que viene finaliza el plazo de 20 ños que la Ley de Arrendamientos Urbanos estableció para actualizar los alquileres de renta antigua. Esto supondrá en la práctica que muchos inquilinos de locales comerciales tendrán que abandonarlos al no poder hacer frente a los precios de mercado actuales.
Barcelona ha sido tradicionalmente una ciudad muy vinculada al comercio. Esto ha permitido que hayan llegado hasta el día de hoy algunas tiendas históricas, emblemáticas, de aquellas "de toda la vida".Estas serán justamente las que más sufrirán la actualización de las rentas de alquiler ya que muchas de ellas sobreviven en un entorno comercial de precios desorbitados justamente gracias a las rentas antiguas que todavía pagan.
Sé que ésta es una cuestión compleja, como casi todo en la vida, con puntos de vista e intereses contrapuestos y matices que no se pueden obviar. Aún así, me da mucha pena que se pueda perder este patrimonio histórico y a menudo artístico de Barcelona cuando estas tiendas sean sustituidas por franquicias, grandes cadenas, bazares o supermercados de dudosa estética.

El mural de Miró a l'aeroport

Des que es va inaugurar la T1 de l'aeroport del Prat, l'activitat de l'antiga terminal ha quedat bàsicament reduïda a les companyies de baix cost i a les aerolínies no adscrites a cap aliança. Així doncs, el gruix dels passatgers que arriben a Barcelona per via aèria ho fan a través d'un edifici modern, blanc, impecablement fotogènic, però on no hi podran gaudir d'una obra d'art que ens donava la benvinguda quan tornàvem a casa: el mural de Miró.

L'any 1968 un dels nostres artistes més reconeguts mundialment va decidir dedicar i donar quatre grans obres a la ciutat on va néixer: l'escultura "Dona i Ocell" del Parc de l'Escorxador, el mosaic del Pla de l'Os a la Rambla, la pròpia Fundació Miró i aquest mural de ceràmica que es va instal·lar a la façana del que ara es coneix com a T2.

Veure el mural de Miró sempre ha estat associat a alguna cosa especial: una benvinguda, un comiat, un viatge, una retrobada, una tornada a casa...si el mural pogués parlar segur que explicaria milers d'històries de tota mena!

Desde que se inauguró la T1 del aeropuerto de El Prat, la actividad de la antigua terminal ha quedado básicamente reducida a las compañías de bajo coste y a las aerolíneas no adscritas a ninguna alianza. Así pues, el grueso de los pasajeros que llegan a Barcelona por vía aérea lo hacen a través de un edificio moderno, blanco, impecablemente fotogénico, pero donde no podrán disfrutar de una obra de arte que nos daba la bienvenida cuando volvíamos a casa: el mural de Miró.
En el año 1968 uno de nuestros artistas más reconocidos mundialmente decidió dedicar y donar cuatro obras a la ciudad en la que nació: la escultura "Mujer y pájaro" del Parc de l'Escorxador, el mosaico del Pla de l'Os en la Rambla, la propia Fundación Miró y este mural de cerámica que se instaló en la fachada de la que ahora se conoce como T2.
Ver el mural de Miró siempre se ha asociado a alguna cosa especial: una bienvenida, una despedida, un viaje, un reencuentro, una vuelta a casa...si el mural pudiera hablar seguro que explicaría miles de historias de todo tipo!

Sant Felip Neri

La plaça de Sant Felip Neri és un dels nostres secrets més ben guardats. Encara que cada cop és més freqüentada per turistes, sorprèn trobar aquest petit oasi al bell mig de Ciutat Vella. 
Sant Felip Neri és un d'aquells indrets on es pot respirar la Història de Barcelona en directe. L'església d'estil barroc, les cases renaixentistes...i les marques de metralla a la façana de l'església.

Que no us enganyin: no es tracta de testimoni d'afusellaments a religiosos durant la Guerra Civil, com alguns ens han volgut fer creure. Aquestes cicatrius les van causar les bombes que l'aviació del bàndol Nacional, amb ajuda de l'exèrcit feixista italià va llençar sobre Barcelona ara fa 75 anys. El bombardeig, que es va fer en dues tongades per tal de fer-lo més mortífer, va ser un dels primers que es va fer sobre la població civil enlloc d'atacar objectius militars, i va causar centenars de morts a tota Barcelona. Només a Sant Felip Neri van morir 42 persones, moltes de les quals eren nens que s'intentaven refugiar de les bombes al soterrani de l'església.

Tots els edificis de la zona van quedar destruïts, quedant només en peu la façana de l'església, i posteriorment es va reconstruir la zona, fent la plaça, adaptant dues façanes renaixentistes per crear dos accessos, aprofitant edificis que havien estat sacrificats quan es va obrir la Via Laietana i el pla de la Catedral.

És fonamental que la plaça de Sant Felip Neri sigui sent l'oasi que és ara, i també ho és que no oblidem el què va passar i respectem les víctimes explicant la veritat del que va succeir aquí.

La plaza de Sant Felip Neri es uno de nuestros secretos mejor guardados. Aunque cada vez es más frecuentada por turistas, sorprende encontrar este pequeño oasis en medio de Ciutat Vella.
Sant Felip Neri es uno de esos lugares donde se puede respirar la Historia de Barcelona en directo. La iglesia de estilo barroco, las casa renacentistas...y las marcas de metralla en la fachada de la iglesia.
Que no os engañen: no se trata del testimonio de fusilamientos a religiosos durante la Guerra Civil, como algunos nos han intentado hacer creer. Estas cicatrices las causaron las bombas que la aviación del bando Nacional, con ayuda del ejército fascista italiano lanzó sobre Barcelona ahora hace 75 años. El bombardeo, que se hizo en dos turnos con la intención de hacerlo más mortífero, fue uno de los primeros que se hizo sobre la población civil en lugar de atacar objetivos militares, y causó cientos de muertos en toda Barcelona. Sólo en Sant Felip Neri murieron 42 personas, muchas de las cuales eran niños que se intentaban refugiar de las bombas en el subsuelo de la iglesia.
Todos los edificios de la zona quedaron destruidos, quedando sólo en pie la fachada de la iglesia, y posteriormente se reconstruyó la zona, haciendo la plaza, adaptando dos fachadas renacentistas para crear dos accesos, aprovechando edificios que habían sido sacrificados cuando se abrió la Via Laietana y el Pla de la Catedral.
Es fundamental que la plaza de Sant Felip Neri siga siendo el oasis que es ahora, y también lo es que no olvidamos lo que pasó y respetemos a la víctimas explicando la verdad de lo que sucedió aquí.

Les remuntes de l'Eixample

Sovint dic que en aquest blog no només hi caben les coses que ens agraden de Barcelona, sinó també aquelles que ens semblen lletges, incòmodes i fins i tot fastigoses.

I un bon exemple de cosa ben barcelonina i ben lletja són les remuntes que s'han fet sobre molts edificis de l'Eixample. Ja sabem que no hem estat especialment curosos en respectar el pla Cerdà tal i com estava concebut, i que durant una època es va voler treure el màxim rendiment d'un sòl que es considerava en part desaprofitat. Així, aprofitant la millora i abaratiment de tècniques constructives en alçada, i amb la necessària connivència dels poders polítics, molts propietaris i constructors van aprofitar per guanyar dos. tres, quatre o fins i tot cinc plantes, com és el cas de l'edifici de la foto.

Un cop fet el mal ja és pràcticament impossible recuperar l'edifici tal com era originalment, perquè els pisos estan ocupats de manera totalment legal, així que ens hem anat acostumant a les remuntes. Si al menys estiguessin fetes amb bon gust!

A menudo digo que en este blog no sólo caben las cosas que os gustan de Barcelona, sino también aquellas que nos parecen feas, íncómodas e incluso asquerosas.
Y un buen ejemplo de cosa bien barcelonesa y bien fea son los remontes que se han hecho sobre muchos edificios del Eixample, Ya sabemos que no hemos sido especialmente cuidadosos en respectar el plan Cerdà tal y como estaba concebido, y que durante una época se quiso sacar el máximo rendimiento de un suelo que se consideraba en parte desaprovechado. Así, aprovechando la mejora y abaratamiento de las técnicas contructivas en altura, y con la necesaria connivencia de los poderes políticos, muchos propietarios y constructores aprovecharos para ganar dos, tres, cuatro y hasta cinco plantas, como es el caso del edificio de la foto.
Una vez hecho el mal ya es prácticamente imposible recuperar el edificio tal y como era originalmente, porque los pisos están ocupados de manera totalmente legal, así que nos hemos ido acostumbrando a los remontes. Si a menos estuvieran hechas con buen gusto!

Els Encants Vells

Feia força temps que no anava a fer un volt pel Mercat Fira de Bellcaire, o sigui pels Encants Vells, i he d'admetre que em vaig quedar sorprès de la seva vitalitat, especialment per tractar-se d'un matí de dia laborable. El mercat bullia de visitants, curiosos i paradistes. He de dir, això sí, que la idea que portava al cap era lleugerament més romàntica que allò que em vaig trobar.

Sigui com sigui, la qüestió és que el mercat dels Encants Vells segueix igual de viu que sempre, i la idea és que continuï així quan, durant aquest any 2013 s'inauguri el mercat dels Nous Encants, que ha de doblar la superfície de la fira i facilitar l'accés als comerciants i visitants, i la càrrega i descàrrega de mercaderies.

En quasevol cas, la Fira de Bellcaire, que es celebra com a mínim des del segle XIV, és un dels mercats més antics d'Europa, així que ben poques coses hi ha més barcelonines. I és que....qui no té o ha tingut algun objecte dels Encants Vells? Jo recordo haver-hi comprat fa ja uns quants anys un matalàs d'escuma que encara conservo. Per cert, que no el penso canviar, que quan tinc convidats que hi dormen em comenten que és comodíssim!

Hacía bastante tiempo que no iba a dar una vuelta por el Mercat Fira de Bellcaire, o sea por los Encants Vells, y tengo que admitir que me quedé sorprendido de su vitalidad, especialmente para tratarse de una mañana de un día laborable. El mercado hervía de visitantes, curiosos y vendedores. Tengo que decir, eso sí, que la idea que llevaba en la cabeza era ligeramente más romántica de lo que me encontré.
Sea como sea, la cuestión es que el mercado dels Encants Vells sigue igual de vivo que siempre, y la idea es que continue así cuando, durante este año 2013 se inaugure el mercado dels Nous Encants, que tiene que doblar la superficie de la feria y facilitar el acceso a los comerciantes y visitantes, y la carga y descarga de mercaderías.
De cualquier forma, la Fira de Bellcaire, que se celebra como mínimo desde el siglo XIV, es uno de los mercados más antiguos de Europa, así que hay pocas cosas más barcelonesas. Y es que...quién no tiene o ha tenido algún objeto del mercado de Encants Vells? Yo recuerdo haber comprado hace ya unos cuantos años un colchón de espuma que todavía conservo. Por cierto, que no lo pienso cambiar, que cuando tengo invitados que duermen en él me comentan que es comodísimo!

Skaters al MACBA

Pel que diuen, la ciutat ideal pels patinadors seria una que tingués bon clima i moltes hores de sol, que fos compacte, amb un cert pendent i amb molts elements de mobiliari urbà. Us sona la descripció?

En aquesta ciutat ideal pels skaters, seria perfecte una plaça ben ampla, per poder moure’s amb llibertat, però que comptés amb desnivells, escales, baranes, vorades i bancs. Ah, i a ser possible que tingués també un element arquitectònic destacat per poder-hi fer bones fotos!

És evident que els skaters han trobat els seus somnis fets realitat a la plaça dels Àngels de Barcelona, la que es troba al costat del MACBA, fins al punt que s’ha convertit en un punt de referència i trobada mundial per als aficionats al patinatge.

Passant per alt els problemes de convivència que hagin pogut sorgir per la presència dels patinadors, és evident que han transformat la plaça en un espai únic, diferent, amb caràcter propi. I d’això es tracta, no?

Por lo que cuentan, la ciudad ideal para los patinadores sería una que tuviera buen clima y muchas horas de sol, que fuera compacta, con una cierta pendiente y muchos elementos de mobiliario urbano. Os suena la descripción?
En esta ciudad ideal para los skaters, sería perfecta una plaza bien ancha, para poder moverse con libertad, pero que contara con desniveles, escaleras, barandillas, bordillos y bancos. Ah, y a ser posible que tuviera también un elemento arquitectónico destacado para poder hacer buenas fotos!
Es evidente que los skaters han encontrado sus sueños hechos realidad en la plaça dels Àngels de Barcelona, la que se encuentra al lado del MACBA, hasta el punto que se ha convertido en un punto de encuentro y referencia mundial para los aficionados al patinaje.
Pasando por alto los problemas de convivencia que hayan podido surgir por la presencia de los patinadores, es evidente que han transformado la plaza en un espacio único, diferente, con carácter propio. Y de eso se trata, no? 

La Central Tèrmica del Besòs

Fa un parell de dies vaig estar passejant pel Parc Fluvial del Besòs, un espai recuperat d'aigua, lleure i natura, al llarg de la desembocadura del riu.

Quan passeges per aquella zona és inevitable notar la presència de la Central Tèrmica, amb les seves tres imponents xemeneies. Tot i no estar al terme municipal de Barcelona, és evident que la seva singularitat i potència visual han marcat el paisatge del litoral nord de la ciutat des que es van construir als anys 70. I és que no resultaria fàcil que tres xemeneies de 200 metres d'alçada passessin desapercebudes.

La central ha estat polèmica des del seu naixement fins avui mateix, que ja es troba en fase de demolició parcial. La seva construcció va generar moltes protestes, que fins i tot van causar un mort. Durant les dècades de funcionament, la central generava pluges negres als municipis de Sant Adrià i Badalona, que embrutaven els cotxes i la roba estesa. I al 2008, quan ja estava decidit el seu tancament, els veïns de Sant Adrià van decidir en referèndum conservar les tres xemeneies de la central com a símbol d'identitat de la ciutat, encara que la participació en la votació va ser molt baixa.

Tot i que en principi han de servir per acollir-hi un equipament públic, el seu futur ara mateix és molt incert, en part degut a la falta de finançament, i hi ha moltes veus que opinen que caldria demolir definitivament les xemeneies i recuperar el paisatge el més natural possible. Com ho veieu vosaltres?

Hace un par de días estuve paseando por el Parc Fluvial del Besòs, un espacio recuperado de agua, ocio y naturaleza, al largo de la desembocadura del río.
Cuando paseas por esa zona es inevitable notar la presencia de la Central Térmica, con sus tres imponentes chimeneas. Pese a no estar en el término municipal de Barcelona, es evidente que su singularidad y potencia visual han marcado el paisaje del litoral norte de la ciudad desde que se construyeron en los años 70. Y es que no resultaría fácil que tres chimeneas de 200 metros de altura pasaran desapercibidas.
La central ha sido polémica desde su nacimiento hasta hoy mismo, que ya está en fase de demolición parcial. Su construcción generó muchas protestas, que incluso causaron un muerto. Durante las décadas de funcionamiento, la central generaba lluvias negras en los municipios de Sant Adrià y Badalona, que ensuciaban los coches y la ropa tendida. Y en 2008, cuando ya estaba decidido su cierre, los vecinos de Sant Adrià decidieron en referèndum conservar las tres chimeneas de la central como símbolo de identidad de la ciudad, aunque la participación en la votación fue muy baja.
Aunque en principio tienen que servir para acoger un equipamiento público, su futuro ahora mismo es muy incierto, en parte debido a la falta de financiación, y hay muchas voces que opinan que habría que demoler definitivamente las chimeneas y recuperar el paisaje lo más natural posible. ¿Cómo lo veis vosotros?

Trencadís

Durant uns anys vaig viure en un pis gran del barri de Sant Gervasi, amb una preciosa i asolellada terrassa. Al bell mig de la terrassa hi havia un banc que incorporava, a la part del darrera, una pica i una aixeta. La qüestió és que aquest banc/font estava revestit de ceràmica amb la tècnica del trencadís.

I és que a dia d’avui el trencadís és molt present a Barcelona a molts edificis actuals, encara que és una tècnica típica de l’arquitectura modernista. Es va utilitzar per primer cop al picador d’entrada de la finca Güell, a l’avinguda de Pedralbes, i va ser gairebé per necessitat, ja que la sinuositat del picador va obligar a trencar rajoles en trossets petits per revestir-lo. I val a dir que tot i que es considera Gaudí l’inventor de la tècnica, qui la va desenvolupar i perfeccionar va ser Josep Maria Jujol, que de fet va col·laborar amb el propi Gaudí per fer els bancs del Parc Güell, per exemple.

Si us hi fixeu, hi ha molts exemples de trencadís per Barcelona, en elements públics i privats. És una altra de les empremtes que ens ha deixat el modernisme i hem incorporat gairebé com a signe d’identitat.

Durante unos años viví en un piso grande del barrio de Sant Gervasi, con una preciosa y soleada terraza. En el centro de la terraza había un banco que incorporaba, en su parte trasera, un lavamanos con un grifo. La cuestión es que este banco/fuente estaba revestido de cerámica con la técnica del trencadís.
Y es que a día de hoy es trencadís está muy presente en Barcelona en muchos edificios actuales, aunque sea una técnica típica de la arquitectura modernista. Se utilizó por primera vez en el picaporte de entrada de la finca Güell, en la avenida de Pedralbes, y fue casi por necesidad, ya que la sinuosidad del picaporte obligó a romper baldosas en trocitos pequeños para poder revestirlo. Y hay que decir que a pesar de que se considera a Gaudí el inventor de la técnica, quien la desarrolló y perfeccionó fue Josep Maria Jujol, que de hecho colaboró con el propio Gaudí para hacer los bancos del Parc Güell, por ejemplo. 
Si os fijáis, hay muchos ejemplos de trencadís por Barcelona, en elementos públicos y privados. Es otra de las huellas que nos ha dejado el modernismo y hemos incorporado casi como un signo de identidad.

Pisos que enganyen

Quan visito algú que em diu que viu al primer pis, el més normal és que pugi a peu per les escales. De vegades no tinc alternativa, perquè la finca no té ascensor. Però és clar, molt sovint, i en especial als blocs de l'Eixample i Ciutat Vella, aquest "primer pis" s'acaba convertint fàcilment en un tercer!

I és que les escales de Barcelona estan farcides de semi-plantes, entresols i principals. A més, antigament les plantes tenien unes alçades majors, així que toca vèncer un desnivell considerable fins arribar a aquell "primer pis".

Antigament, la planta més ben valorada era la primera, donat que no es trobava prou baixa com per patir les incomoditats del carrer però tampoc era prou alta com per haver de pujar massa escales. A partir d'aquest pis es situaven, progressivament, les famílies amb un poder adquisitiu més limitat.

Tenia més prestigi viure en un primer o un segon que no pas en un quart pis. Amb la dessignació dels primers pisos com a "entresòl" i "principal", els tercers passaven a ser primers, i així progressivament. Així, totes les classes socials podien coincidir en un mateix edifici, i la jerarquia social de la ciutat es plasmava en la distribució per plantes.


Cuando visito a alguien que me dice que vive en el primer piso, la más normal es que suba a pie por las escaleras. A veces no tengo alternativa, porque la finca no tiene ascensor. Pero claro, a menudo, y en especial en los pisos del Eixample y Ciutat Vella, este primer piso se acaba convirtiendo fácilmente en un tercero! 
Y es que las escaleras de Barcelona están repletas de semi-plantas, entresuelos y principales. Además, antiguamente las plantas tenían unas alturas mayores, así que toca vencer un desnivel considerable para llegar a ese "primer piso". 
Antiguamente, la planta mejor valorada era la primera, ya que no se encontraba tan baja como para sufrir las incomodidades de la calle pero tampoco era tan alta como para tener que subir demasiadas escaleras. A partir de este piso se situaban, progresivamente, las familias con un poder adquisitivo más limitado. 
Tenía más prestigio vivir en un primero o un segundo que en un cuarto piso. Con la designación de los primeros pisos como "entresuelo" y "principal", los terceros pasaban a ser primeros, y así progresivamente. Así, todas las clases sociales podían coincidir en un mismo edificio, y la jerarquía social de la ciudad se plasmaba en la distribución por plantas. 

La Pedrera - La Casa Milà

De vegades, de tan acostumats que estem a una cosa, no li donem importància. A Barceloa ens passa sovint això. Passem per davant de meravelles arquitectòniques sense parar-hi atenció, com si fos la cosa més normal del món. 

Tot i que la intenció d’aquest blog no és la de recollir els principals atractius turístics de Barcelona, això no vol dir que de vegades no m’hagi d’aturar davant d’edificis que ens deixen bocabadats per igual a turistes i residents. I més si estan de celebració, com és el cas de la Pedrera, que celebra el seu centenari.

La Casa Milà és un dels edificis modernistes més coneguts d’Antoni Gaudí, edificat quan l’arquitecte es trobava en la seva plenitud artística, i on va mostrar desacomplexadament la seva admiració per les formes orgàniques de la natura, a més d’aplicar novedoses solucions estructurals.

Sabíeu que la parcel·la on es va construir marcava el límit entre Barcelona i la Vila de Gràcia al Passeig de Gràcia, el nou eix principal de la burgesia de l’època?
Sabíeu que el nom de la Pedrera li van posar els barcelonins, en referència al seu feréstec aspecte exterior, que recordava justament una pedrera a cel obert?
Sabíeu que és Patrimoni Mundial de la Humanitat des de 1984?

Doncs sapigueu a més que, per celebrar el seu centenari, la Pedrera ha preparat un programa d’activitats amb propostes culturals, artístiques i festives. Si voleu saber-ne més, podeu veure-les AQUÍ.

A veces, estamos tan acostumbrados a algo, que no le damos importancia. En Barcelona nos pasa eso a menudo. Pasamos por delante de maravillas arquitectónicas sin prestarles atención, como si fuera la cosa más normal del mundo.

Aunque la intención de este blog no es la de recoger los principales atractivos turísticos de Barcelona, eso no significa que a veces no me tenga que parar ante edificios que nos dejan con la boca abierta tanto a turistas como a residentes. Y más si están de celebración, como es el caso de la Pedrera, que celebra su centenario.

La Casa Milà es uno de los edificios modernistas más conocidos de Antoni Gaudí, edificado cuando el arquitecto se encontraba en su plenitud artística, y donde mostró descomplejadamente su admiración por las formas orgánicas de la naturaleza, además de aplicar novedosas soluciones estructurales.
Sabíais que la parcela donde se contruyó marcaba el límite entre Barcelona y la Vila de Gràcia en el Passeig de Gràcia, el nuevo eje principal de la burguesía de la época?
Sabíais que el nombre de la Pedrera se lo pusieron los barceloneses, en referencia a su aspecto exterior, que recordaba a una cantera al aire libre (pedrera en catalán)?
Sabíais que el Patrimonio Mundial de la Humanidad desde 1984?
Pues sabed también que, para celebrar su centenario, la Pedrera ha preparado un programa de actividades con propuestas culturales, artísticas y festivas.. Si queréis saber más, podéis verlas AQUÍ.

Porteries de l'Eixample

“Hola, bon dia!”, “Com anem?”, “Sembla que torna la calor!”, “Adéu, que vagi bé el dia!”.

Mai he viscut en una finca amb porter, però m’estava imaginant com deu ser tenir-ne un. Suposo que deu ser una cosa a la qual t’hi acostumes i que deus trobar a faltar quan en deixes de tenir. Perquè deu ser agradable arribar al portal de casa i trobar-te una cara coneguda que et saluda, en aquell moment especial en què abandones l'esfera privada i passes a la via pública; o a l'inrevés.

Em direu, i segurament amb raó, que molts porters i porteres han tingut fama de tafaners, però...no és normal que se sàpiguen la vida de tots els veïns de l’escala? Els veuen entrar i sortir, saben amb qui i a quina hora, què porten a les mans i si ho fan en taxi o autobús, i fins i tot la correspondència que reben!

I no em direu que algunes de les porteries de Barcelona, moltes de les quals són a les finques de l’Eixample, no són magnífiques. Fan ganes de quedar-s’hi una estona a veure passar la gent!

“Hola, buenos días!”, “Qué tal?”, “Parece que vuelve el calor!”, “Adiós, que vaya bien el día!”.

Nunca he vivido en una finca con portero, pero me estaba imaginando cómo debe de ser tener uno. Supongo que debe de ser una cosa a la que uno se acostumbra y que debes de echar de menos cuando dejas de tenerlo. Porque debe de ser agradable llegar al portal de tu casa y encontrarte una cara conocida que te saluda, en aquel momento especial en que abandonas la esfera privada y pasas a la vía pública, o al revés. 

Me diréis, y seguramente con razón, que muchos porteros y porteras han tenido fama de cotillas, pero...no es normal que se sepan la vida de todos los vecinos de la escalera? Los ven entrar y salir, saben con quién a qué hora, qué llevan en las manos y si lo hacen en taxi o en autobús, e incluso la correspondencia que reciben.

Y no me diréis que algunas de las porterías de Barcelona, muchas de las cuales están el las fincas de l’Eixample, no son magníficas. Dan ganas de quedarse un rato a ver la gente pasar!

Les antenes als terrats

La imatge que ens ofereix una ciutat, igual que passa amb gairebé tot a la vida, no és única, sinó que depèn molt sovint de la mirada de l’espectador. Per sobre de l’asfalt, de les voreres, dels vianants i de les botigues a peu de carrer hi ha una altra realitat, que només és apreciable a vista d’ocell o des d’indrets elevats: els terrats.

Qui hagi viscut a un pis alt de Ciutat Vella, Gràcia o Poble Sec sabrà de què parlo, d’una imatge molt concreta, que encaixa amb caòtica naturalitat en l’esperit mediterrani de Barcelona.

Aquests terrats serveixen per a moltes coses: estendre roba, fer reunions de veïns o prendre el sol, però a mi el que m’agrada és veure-hi les antenes. I no em refereixo a les antenes parabòliques, sinó a les de tota la vida, les que semblen petits arbres estàtics de fràgils branquetes.

Ja sé que per a molta gent es tracta d’elements de contaminació visual, i que tenen molts inconvenients com la dificultat d’accés, el major cost de manteniment i una pitjor qualitat de recepció dels canals, i també sé que aniran desapareixent progressivament...per això m’agrada mirar-les pensant que són un paisatge en vies d’extinció.
Us deixo dues imatges: un quadro de Picasso anomenat “Terrats de Barcelona” (1903) i la portada d’un disc d’un molt bon disc: El món en un cafè, del grup 4t 1a.

La imagen que nos ofrece una ciudad, igual que pasa con casi todo en la vida, no és única, sino que depende a menudo de la mirada del espectador. Por encima del asfalto,. de las aceras, de los peatones y de las tiendas a pie de calle hay otra realidad, que sólo es apreciable a vista de pájaro desde lugares elevados: las azoteas.
Quien haya vivido en un piso alto de Ciutat Vella, Gràcia o Poble Sec sabra de qué hablo, de una imagen muy concreta, que encaja con una caótica naturalitat en el espíritu mediterráneo de Barcelona.
Estas azoteas sirven para muchas cosas: tender la ropa, hacer reuniones de vecinos o tomar el sol, pero a mi lo que me gusta es ver las antenas. Y no me refiero a las antenas parabólicas, sino a las de toda la vida, las que parecen pequeños árboles estáticos de frágiles ramitas.
Ya sé que para mucha gente se trata de elementos de contaminación visual, y que tienen muchos inconvenientes, como la dificultad de acceso, el mayor coste de mantenimiento y una peor calidad de recepción de los canales, y también sé que iran desapareciendo progresivamente...por eso me gusta mirarlas pensando que son un paisaje en vías de extinción.
Os dejo dos imágenes: un cuadro de Picasso titulado “Azoteas de Barcelona” (1903) y la portada de un muy buen disco: El món en un cafè, del grupo 4t 1a.

Mercats provisionals

Entre les coses que hem de reconèixer que s’han fet bé a Barcelona (al menys, a mi m’ho sembla) hi ha la recuperació, remodelació i modernització dels mercats de productes frescos repartits per tots els districtes de la ciutat. Tot i que resulta difícil de mantenir, se suposa que Barcelona té una aposta per un model de comerç de proximitat, cosa que molts de nosaltres aplaudim.

Ja fa un temps que vaig fer un post sobre el mercat del Born i les seves eternes obres, però ara em volia fixar en uns altres elements que ens acompanyen des de fa anys: els mercats que, mentre reformen el seu edifici, s’estableixen en seus provisionals.

Entre d’altres, s’han remodelat en els darrers anys els mercats de la Barceloneta i Santa Caterina (Ciutat Vella), el del Clot (Sant Martí), o el de la Llibertat (Gràcia), i mentre duren les obres sempre se’ls ha col·locat en carpes aprofitant espais oberts propers. 
Algunes obres duren tan temps que el concepte de “provisional” comença a agafar caires “definitius” però en general ens fem a la idea que les carpes s’hi estaran només un determinat temps, i que després desapareixeran per deixar pas, de nou, al mercat original.

Ara estan recuperant el mercat de Sant Antoni, i jo ja tinc ganes que acabin les obres perquè un edifici tan espectacular com aquell, bastit l’any 1872, ha de quedar fet una preciositat per força.

Entre las cosas que hay que reconocer que se han hecho bien en Barcelona (al menos, a mí me lo parece) está la recuperación, remodelación y modernización de los mercados de productos frescos repartidos por todos os distritos de la ciudad. A pesar de que resulta difícil de mantener, se supone que Barcelona tiene una apuesta por un modelo de comercio de proximidad, cosa que muchos de nosotros aplaudimos.
Ya hace un tiempo que hice un post sobre el mercado del Born y sus eternas obras, pero ahora me quería fijar en otros elementos que nos acompañan desde hace años: los mercados que, mientras reforman su edificio, se establecen en sedes provisionales.
Entre otros, se han remodelado en los últimos años los mercados de la BArceloneta y Santa Caterina (Ciutat Vella), el del Clot (Sant Martí) o el de la Llibertat (Gràcia), y mientras duran las obras siempre se los ha colocado en carpas aprovechando espacios cercanos abiertos.
Algunas obras duran tanto tiempo que el concepto de “provisional” empieza a tener tintes de “definitivo” pero en general nos hacemos a la idea de que las carpas estarán ahí sólo un determinado tiempo. y que después desaparecerán para dejar paso, de nuevo, al mercado original.
Ahora están recuperando el mercado de Sant Antoni, y yo ya tengo ganas de que acaben las obras porque un edificio tan espectacular como ese, inaugurado en el año 1872, tiene que quedar hecho una preciosidad a la fuerza. 

Les persianes als balcons

Ara que comença el bon temps, assumim un fet objectiu: a Barcelona, a l’estiu, hi fa calor.

I molt abans que existís l’aire condicionat, ja en devia fer, de calor. Així que els barcelonins devien haver de posar-hi remei protegint-se del sol. I van trobar una solució que per mi és ideal: les persianes enrotllables penjades a l’exterior, deixant-les penjar per sobre del balcó.

D’aquesta manera frenen l’entrada del sol directe, però al mateix temps deixen passar l’aire per poder aprofitar la ventilació creuada natural (si bufa una mica de brisa, la calor es fa més suportable) i, a diferència dels tendals horitzontals, et deixen mantenir la privacitat.

No seré jo qui digui que no s’agraeix un aire condicionat a l’estiu a la ciutat, però si no en tenim...què millor que les nostres típiques persianes enrotllables de tota la vida?

Ahora que empieza el buen tiempo, asumamos un hecho objetivo: en Barcelona, en verano, hace calor.

Y mucho antes de que existiera el aire acondicionado, ya debía de hacer calor. Así que los barceloneses debían tener que ponerle remedio protegiéndose del sol. Y encontraron una solución que para mí es ideal: las persianas enrollables colgadas en el exterior, dejándolas colgar por encima del balcón.

De esta manera frenan la entrada del sol directo, pero al mismo tiempo dejan pasar el aire para aprovechar la ventilación cruzada natural (si sopla un poco de brisa, el calor se hace más soportable) y, a diferencia de los toldos horizontales, te dejan mantener la privacidad.

No seré yo quien diga que no se agradece un aire acondicionado en el verano en la ciudad, pero si no tenemos...qué mejor que nuestras típicas persianas enrollables de toda la vida?

Les parets mitgeres

No podem dir que les parets mitgeres siguin estèticament el que ens fa sentir més orgullosos de Barcelona. En realitat podem convenir que en general són prou lletges, però hi estem tant acostumats que jo crec que molts de nosaltres no hi parem atenció quan caminem per la ciutat. N'hi ha per tot arreu, a tots els barris, i a alguns carrers la cosa és directament escandalosa: no hi ha dos finques que tinguin el mateix nombre de plantes, així que hi ha mitgera assegurada.

Les parets mitgeres haurien de ser compartides per dues finques, però moltes queden a la vista, exhibint impúdicament una mena de secret, un món que hauria de quedar ocult. Semblen estar esperant que algú les tapi, en un estat de provisionalitat permanent. Les normes urbanístiques fan improbable, o impossible, que s'hi construeixin les alçades corresponents i les parets mitgeres quedin cobertes. Així, es creen unes fractures públiques, uns espais menyspreats o directament ignorats.

Igual que es fa amb els interiors d'illa de l'Eixample, l'Institut de Paisatge Urbà de Barcelona treballa per recuperar aquestes parets, i n'ha remodelat més de 100 als darrers tres anys, encarregant dibuixos, o fins i tot plantant-hi jardins verticals.

Ara bé, Barcelona seria Barcelona sense les seves parets mitgeres de maó, simples i fins i tot barroeres? 

No podemos decir que las paredes medianeras sean estéticamente lo que nos hace sentir más orgullosos de Barcelona. En realidad podemos convenir que en general son bastante feas, pero estamos tan acostumbrados que yo creo que muchos de nosotros ni nos damos cuenta cuando caminamos por la ciudad. Las hay por todas partes, en todos los barrios, y en algunas calles la cosa es directamente escandalosa: no hay dos fincas que tengan el mismo número de plantas, así que hay medianera asegurada.

Las paredes medianeras tendría que ser compartidas por dos fincas, pero muchas quedan a la vista, exhibiendo impúdicamente una especie de secreto, un mundo que debería quedar oculto. Parecen estar esperando que alguien las tape, en un estado de provisionalidad permanente. Las normas urbanísticas hacen improbable, o imposible, que se construyan las alturas correspondientes y las paredes queden cubiertas . Así, se crean unas fracturas públicas, unos espacios despreciados o directamente ignorados.

Igual que se hace con los interiores de manzana del Eixample, el Instituto de Paisaje Urbano de Barcelona trabaja para recuperar estas paredes, y ha remodelado más de 100 en los últimos tres años, encargando dibujos o incluso plantando jardines verticales.

Ahora bien, Barcelona sería Barcelona sin sus paredes medianeras de ladrillo, simples e incluso bastas?

Els patis d'illa de l'Eixample

No és cap novetat que les diferències entre el que va ser el Pla Cerdà original i la manera en que finalment es va urbanitzar la ciutat van ser més que notables. De fet, per més que ara els barcelonins estiguem orgullosos del nostre Eixample ortogonal i no ens imaginem la ciutat  possible amb cap altra trama, la veritat és que Cerdà no va despertar massa simpaties entre els barcelonins de l’època, i encara menys entre les clases burgeses.

Una de les seves idees era deixar lliures d’edificacions les zones centrals de les illes, per posar-hi jardins, generalment en forma de “passadissos” entre dues tires paral·leles d’habitatges.

No cal dir que els interiors d’illa es van anar omplint d’edificacions, sovint tallers o petites indústries familiars, i finalment es van acabar unint els dos laterals construits, tancant les illes completament.

I així, de forma molt resumida, podem dir que va néixer un altre paisatge típic de Barcelona: el que veiem a l’Eixample des de les finestres que miren cap al pati d’illa.

La bona notícia és que des de fa uns anys s’està fent una tasca de recuperació d’aquests jardins, i ja hi ha 44 interiors d’illa recuperats, oberts per a tots nosaltres.

No es ninguna novedad que las diferencias entre lo que era el Plan Cerdà original y la manera en que finalmente se urbanizó la ciudad son más que notables. De hecho, por más que ahora los barceloneses estemos orgullosos de nuestro Ensanch ortogonal y no nos imaginemos la ciudad posible con ninguna otra trama, la verdad es que cerdà no despertó demasiadas simpatías entre los barceloneses de la época, y todavía menos entre las clases burguesas.
Así, una de sus ideas era dejar libres de edificaciones las zonas centrales de las manzanas, para poner jardines, generalmente en forma de "pasillos" entre dos tiras paralelas de viviendas.
No hace falta decir que los interiores de manzana se fueron llenando de edificaciones, a menudo talleres o pequeñas fábricas familiares, y finalmente se acabaron uniendo los dos laterales construidos, cerrando las manzanas completamente.
Y así, de manera muy resumida, podemos decir que nació otro paisaje típico de Barcelona: el que vemos en el Eixample desde las ventanas que miran hacia el patio de manzana.
La buena noticias es que desde hace unos años se está haciendo una labor de recuperación de estos jardines, y ya hay 44 interiores de manzana recuperados, abiertos para todos nosotros.

Mosaic hidràulic als pisos de l'Eixample

Una de les coses que mai em deixen de sorprendre de les cases de Barcelona són els mosaics hidràulics de molts pisos de l'Eixample. És un paviment molt lligat al moviment modernista, i per això a Barcelona hi és tan present. Va ser una tècnica importada de França que va tenir molt èxit entre les famílies de l'alta societat barcelonina.

Un dels fabricants més destacats va ser Escofet, que va col·laborar amb arquitectes com Domènech i Montaner o Gaudí per fer mosaics hidràulics singulars, com ara els que trobem a l'interior de la pedrera, de forma hexagonal i  de color verd poma, que després van inspirar els panots de Passeig de Gràcia.

Hi va haver una època en que molta gent, amb la intenció de ser pràctica, els va cobrir amb materials com ara el parquet flotant o ceràmica més moderna i uniformitzadora. Per sort, ara sembla que existeix un cert consens en donar valor a aquestes ceràmiques i per tant es fa l'esforç de conservar-les. Algunes tenen dissenys preciosos, altres són més discretes, però totes tenen el seu encant, i es segueixen produint de manera artesanal, així que es poden considerar peces úniques.

Els que tingueu aquest tipus de mosaic a casa vostra, cuideu-lo i conserveu-lo bé!

Una de las cosas que nunca dejan de sorprenderme de las casas de Barcelona son los mosaicos de muchos pisos de l'eixample. Es un pavimento muy ligado al movimiento modernista, y por esa razón en Barcelona está tan presente. Fue una técnica importada de Francia que tuvo mucho éxito entre las familias de la alta sociedad barcelonesa.

Uno de los fabricantes más destacados fue Escofet, que colaboró con arquitectos como Domènech i Montaner o Gaudí para elaborar mosaicos hidráulicos singulares, como por ejemplo los que se encuentran en el interior de la Pedrera, de forma hexagonal y color verde manzana, que posteriormente inspiraron las baldosas de Paseo de Gracia.

Hubo una época en que mucha gente, con la intención de ser práctica, los cubrió con materiales como por ejemplo el parquet flotante o cerámica más moderna y uniformizadora. Afortunadamente, ahora parece que existe un cierto consenso en dar valor a estas cerámicas y por lo tanto se hace el esfuerzo de conservarlas. Algunas tienen diseños preciosos, otras son más discretas, pero todas tienen su encanto, y se siguen produciendo de manera artesanal, así que se pueden considerar piezas únicas. 

Los que tengáis mosaico de este tipo en casa, cuidadlo y conservadlo bien!!!

La Sagrada Família (per fora)

És innegable que la basílica de la Sagrada Família és una icona, un referent de Barcelona a escala mundial, i també que la seva silueta s'associa a la imatge de la pròpia ciutat. Igual que Londres té el Big Ben i París té la Torre Eiffel, nosaltres tenim la Sagrada Família de Gaudí.

Però també és cert que molts barcelonins la coneixen només per fora. La Sagrada Família és allà, la tenim present, la veiem evolucionar, però molt rarament la visitem. El fet de tenir-la tan a prop, de saber que hi podem anar quan volguem, fa que ho anem endarrerint contínuament, fins al punt de no anar-hi mai. I a sobre, veient-hi la quantitat de turistes que hi veiem fent cues, ens és difícil trobar-hi el moment. De fet, la Sagrada Família és l'atracció turística més visitada de tot l'Estat, amb prop de 4 milions de visites l'any passat.

Si algú està esperant que s'acabin les obres per anar-la a visitar, sapigueu que encara en tenim per una bona estona. Les previsions més optimistes estimen que podria estar enllestida cap al 2026, centenari de la mort d'Antoni Gaudí, però ningú no s'atreveix a posar-hi data. A part de les complicacions de l'obra en si, hi ha el tema de les expropiacions que s'han de fer per completar el projecte. Fins i tot hi ha la idea d'obrir una ampla avinguda des de l'entrada principal del carrer Mallorca fins a la Diagonal!

Per cert, vaig visitar la Sagrada Família (per dins!!) aquest cap de setmana aprofitant la visita d'un familiar de fora, com acostuma a passar. Us deixo un parell de fotos per si us fan venir les ganes d'anar-hi. Per cert, val la pena!

Es innegable que la basílica de la Sagrada Familia es un icono, un referente de Barcelona a escala mundial, i también que su silueta se asocia a la imagen de la propia ciudad. De igual manera que Londres tiene el Big Ben y París tiene la Torre Eiffel, nosotros tenemos la Sagrada Familia de Gaudí.
Pero también es cierto que muchos barceloneses la conocen solamente por fuera. La Sagrada Familia está allí, la tenemos presente, la vemos evolucionar, pero muy raramente la visitamos. el hecho de tenerla tan cerca, de saber que podemos ir cuando queramos, hace que lo vayamos retrasando continuamente, hasta el punto de no ir nunca. Y encima, viendo la cantidad de turistas que vemos haciendo colas, nos resulta difícil encontrar el momento. De hecho, la Sagrada Familia es la atracción turística mas visitada de todo el Estado, con cerca de 4 millones de visitas el año pasado.
Si alguien está esperando que se acaben las obras para ir a visitarla, debéis saber que todavía tenemos que esperar un buen rato. Las previsiones más optimistas estiman que podría estar lista hacia el año 2026, centenario de la muerte de Antoni Gaudí, aunque nadie se atreve a fijar una fecha. Además de las complicaciones de la obra en sí, está el tema de las expropiaciones que hay que hacer para completar el proyecto. Incluso existe la idea de abrir una amplia avenida desde la entrada principal, por la calle Mallorca, hasta la Diagonal!
Por cierto, visité la Sagrada Familia (por dentro!) el fin de semana pasado aprovechando la visita de un familiar que venía de fuera, como suele pasar. Os dejo un par de fotos por si os hacen venir las ganas de ir a visitarla. Por cierto, vale la pena hacerlo!

La Fundació Tàpies

Des d'un blog com aquest, que tracta aquelles coses que defineixen Barcelona, no puc deixar passar el dia d'avui sense esmentar la pèrdua d'un dels nostres conciutadans més coneguts. Antoni Tàpies exercia d'orgullós barceloní i català des de la seva indubtable universalitat.

Com que d'art no hi entenc, deixaré això pels experts i faré un petit esment a un dels paisatges que ens deixa l'artista: el que dibuixa la Fundació Tàpies, al carrer Aragó, a un impresionant edifici obra de l'arquitecte Domènech i Montaner i coronat per l'escultura "Núvol i cadira". A dintre s'hi exposa (en versió reduïda, això sí) el polèmic mitjó que havia d'anar al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Més enllà de polèmiques estètiques, l'edifici de la Fundació Tàpies és ja una icona per mèrit propri del paisatge de Barcelona.

Descansi en pau Antoni Tàpies


Desde un blog como este, que trata aquellas cosas que definen Barcelona, no puedo dejar pasar el día de hoy sin mencionar la pérdida de uno de nuestros conciudadanos más conocidos. Antoni Tàpies ejercía de orgullosos barcelonés y catalán desde su innegable universalidad.
Como no entiendo de arte, dejaré eso para los expertos y haré una pequeña mención a uno de los paisajes que nos deja el artista: el paisaje que dibuja la Fundación Tàpies, en la calle Aragó, en un impresionante edificio obra del arquitecto Domènech i Montaner, y coronado por la escultura "Nube y silla". En el interior del edificio se exhibe (en versión reducida, eso sí) el polémico calcetín que se proyectó para el Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Más allá de polémicas artísticas, el edificio de la Fundació Tàpies es ya un icono por mérito propio del paisaje de Barcelona.

Descanse en paz Antoni Tàpies.

El mercat del Born....sempre en obres

Al contrari del que comença a pensar molta gent, el mercat del Born no ha estat sempre en obres!

De fet, l’edifici es va acabar l’any 1876 i és, juntament amb el Mercat de Sant Antoni, el principal exemple a Barcelona de l’arquitectura del ferro, un corrent arquitectònic i constructiu de la segona meitat del segle XIX, que va sorgir gràcies a la disponibilitat de nous materials com a efecte de la Revolució Industrial.

Amb la ciutadella enderrocada i Barcelona en creixement, la ciutat necessitava un mercat d’abastiment de productes frescos, bàsicament fruites i verdures. El mercat del Born era un edifici molt modern: ampli, cobert, tancat i airejat. I així, aquest mercat va estar en funcionament durant un segle, fins que l’any 1971 es va inaugurar Mercabarna. L’emplaçament del Born s’havia quedat obsolet i calia un nou mercat d’abastiment, més potent i allunyat del centre de la ciutat.

I així es va deixar abandonat l’emblemàtic edifici del Born, mentre no es decidia què fer amb ell, durant 30 anys. Finalment es va decidir que servís com a seu de la Biblioteca Provincial de Barcelona, però l’aparició de restes de la ciutat medieval i moderna va fer aturar les obres. Si tot va bé, sembla que l’any 2012 s’obrirà un centre cultural que incorporarà el jaciment i una mostra sobre la guerra de Successió i la posterior pèrdua de les llibertats de Catalunya.

Estaria molt bé, però és una promesa que es ve endarrerint progressivament des de l’any 2005, així que jo no les tinc totes. Potser sí que seran eternes, les obres al Born!


Al contrario de lo que mucha gente empieza a pensar, el mercado del Born no ha estado siempre en obras!
De hecho, el edificio se acabó en 1876 y es, junto al Mercado de Sant Antoni, el principal ejemplo en Barcelona de la arquitectura del hierro, una corriente arquitectónica y constructiva de la segunda mitad del siglo XIX, que surgió gracias a la disponibilidad de nuevos materiales como resultado de la Revolución Industrial.

Con la Ciutadella derribada y Barcelona en crecimiento, la ciudad necesitaba un mercado de abastecimiento de productos frescos, básicamente frutas y verduras. El mercado del Born era un edificio muy moderno: amplio, cubierto, cerrado y aireado. Y así, este mercado se mantuvo en funcionamiento durante un siglo, hasta que en 1971 se inauguró Mercabarna. El emplazamiento del Born se había quedado obsoleto y hacía falta un nuevo mercado de abasto, más potente y alejado del centro de la ciudad.

Y así se dejó abandonado el emblemático edificio del Born, mientras se decidía qué hacer con él, durante 30 años. Finalmente se decidió que sirviera como sede de la Biblioteca Provinical de Barcelona, pero la aparición de restos de la ciudad medieval y moderna hizo detener las obras. Si todo va bien, parece que en el año 2012 se abrirá un centro cultural que incorporará el yacimiento y una muestra sobre la guerra de Sucesión y la posterior pérdida de las libertades de Cataluña.

Estaría muy bien, pero es una promesa que se viene retrasando progresivamente desde el año 2005, así que yo no estoy muy seguro al respecto. Quizás sí que serán eternas, las obras del Born!