Les antenes als terrats

La imatge que ens ofereix una ciutat, igual que passa amb gairebé tot a la vida, no és única, sinó que depèn molt sovint de la mirada de l’espectador. Per sobre de l’asfalt, de les voreres, dels vianants i de les botigues a peu de carrer hi ha una altra realitat, que només és apreciable a vista d’ocell o des d’indrets elevats: els terrats.

Qui hagi viscut a un pis alt de Ciutat Vella, Gràcia o Poble Sec sabrà de què parlo, d’una imatge molt concreta, que encaixa amb caòtica naturalitat en l’esperit mediterrani de Barcelona.

Aquests terrats serveixen per a moltes coses: estendre roba, fer reunions de veïns o prendre el sol, però a mi el que m’agrada és veure-hi les antenes. I no em refereixo a les antenes parabòliques, sinó a les de tota la vida, les que semblen petits arbres estàtics de fràgils branquetes.

Ja sé que per a molta gent es tracta d’elements de contaminació visual, i que tenen molts inconvenients com la dificultat d’accés, el major cost de manteniment i una pitjor qualitat de recepció dels canals, i també sé que aniran desapareixent progressivament...per això m’agrada mirar-les pensant que són un paisatge en vies d’extinció.
Us deixo dues imatges: un quadro de Picasso anomenat “Terrats de Barcelona” (1903) i la portada d’un disc d’un molt bon disc: El món en un cafè, del grup 4t 1a.

La imagen que nos ofrece una ciudad, igual que pasa con casi todo en la vida, no és única, sino que depende a menudo de la mirada del espectador. Por encima del asfalto,. de las aceras, de los peatones y de las tiendas a pie de calle hay otra realidad, que sólo es apreciable a vista de pájaro desde lugares elevados: las azoteas.
Quien haya vivido en un piso alto de Ciutat Vella, Gràcia o Poble Sec sabra de qué hablo, de una imagen muy concreta, que encaja con una caótica naturalitat en el espíritu mediterráneo de Barcelona.
Estas azoteas sirven para muchas cosas: tender la ropa, hacer reuniones de vecinos o tomar el sol, pero a mi lo que me gusta es ver las antenas. Y no me refiero a las antenas parabólicas, sino a las de toda la vida, las que parecen pequeños árboles estáticos de frágiles ramitas.
Ya sé que para mucha gente se trata de elementos de contaminación visual, y que tienen muchos inconvenientes, como la dificultad de acceso, el mayor coste de mantenimiento y una peor calidad de recepción de los canales, y también sé que iran desapareciendo progresivamente...por eso me gusta mirarlas pensando que son un paisaje en vías de extinción.
Os dejo dos imágenes: un cuadro de Picasso titulado “Azoteas de Barcelona” (1903) y la portada de un muy buen disco: El món en un cafè, del grupo 4t 1a.