Un vermut (o dos)

Recordo que quan era petit no m'acabava de quedar clar el significat de l'expressió "fer el vermut" quan   acompanyava els grans a prendre alguna cosa abans de dinar els caps de setmana. Ara ja fa temps que entenc perfectament la frase, i de fet he passat de simple acompanyant a ser un practicant del ritual.

No sé si sóc jo i la meva edat, o és que realment el costum de fer el vermut està tornant a revifar. Probablement la tradició no ha desaparegut mai, però últimament els locals per prendre'n estan augmentant a Barcelona.

Sigui com sigui, el vermut no podia faltar en el meu intent de recollir coses ben barcelonines. Us animo que amb l'arribada del bon temps sortim tots als carrers a trobar-nos amb amics mentre fem l'aperitiu i fem petar la xerrada, ja sigui prenent un vermut o qualsevol altre cosa!

Recuerdo que cuando era pequeño no me acababa de quedar claro el significado de la expresión "hacer o tomar el vermut" cuando acompañaba a los adultos a tomar algo antes de comer los fines de semana. Ahora ya hace tiempo que entiendo perfectamente la frase, y de hecho he pasado de simple acompañante a ser un practicante del ritual.
No sé soy yo y mi edad, o es que realmente la costumbre de tomar el vermut está reviviendo. Probablemente la tradición no ha desaparecido nunca, pero últimamente los locales para tomar vermut estan aumentando en Barcelona.
Sea como sea, el vermut no podía faltar en mi intento de recoger cosas bien barcelonesas. Os animo a que, con la llegada del buen tiempo, salgamos todos a las calles a encontrar-nos con amigos mientras tomamos el aperitivo y charlamos un rato, ya sea tomando un vermut o cualquier otra cosa!

Panellets

Més d'una vegada he comentat el fet que els aparadors de les pastisseries de Barcelona canvien segons l'època de l'any, i que hi ha alguns dolços que tenen aparicions estelars durant tot just uns dies, com la coca de Sant Joan o la Mona de Pasqua.

Aquests dies l'estrella indiscutible és el panellet, que menjarem avui al vespre junt als moniatos i les castanyes. Aquest any per fi sembla que el temps és el que correspon a l'època de l'any i no farem la castanyada en màniga curta...

Per si algú vol provar de fer-ne, encara hi és a temps, us deixo AQUÍ una recepta. Si en feu aviseu-me que m'encanten i aquest any encara no n'he menjat!!!

Más de una vez he comentado el hecho de que los mostradores de las pastelerías de Barcelona cambian según la época del año, y que hay algunos dulces que tienen apariciones estelares durante solament unos días, como la coca de Sant Joan o la Mona de Pascua.
Estos días la estrella indiscutible es el panellet, que comeremos hoy por la noche junto a los boniatos y las castañas. Este año parece que por fin el tiempo es el que corresponde a esta época del año y no celebraremos la castañada en manga corta...
Por si alguien quiere probar a hacer panellets, todavía está a tiempo, os dejo AQUÍ una receta. Si los hacéis, avisadme, que me encantan y este año todavía no los he probado!!!

Mercats provisionals

Entre les coses que hem de reconèixer que s’han fet bé a Barcelona (al menys, a mi m’ho sembla) hi ha la recuperació, remodelació i modernització dels mercats de productes frescos repartits per tots els districtes de la ciutat. Tot i que resulta difícil de mantenir, se suposa que Barcelona té una aposta per un model de comerç de proximitat, cosa que molts de nosaltres aplaudim.

Ja fa un temps que vaig fer un post sobre el mercat del Born i les seves eternes obres, però ara em volia fixar en uns altres elements que ens acompanyen des de fa anys: els mercats que, mentre reformen el seu edifici, s’estableixen en seus provisionals.

Entre d’altres, s’han remodelat en els darrers anys els mercats de la Barceloneta i Santa Caterina (Ciutat Vella), el del Clot (Sant Martí), o el de la Llibertat (Gràcia), i mentre duren les obres sempre se’ls ha col·locat en carpes aprofitant espais oberts propers. 
Algunes obres duren tan temps que el concepte de “provisional” comença a agafar caires “definitius” però en general ens fem a la idea que les carpes s’hi estaran només un determinat temps, i que després desapareixeran per deixar pas, de nou, al mercat original.

Ara estan recuperant el mercat de Sant Antoni, i jo ja tinc ganes que acabin les obres perquè un edifici tan espectacular com aquell, bastit l’any 1872, ha de quedar fet una preciositat per força.

Entre las cosas que hay que reconocer que se han hecho bien en Barcelona (al menos, a mí me lo parece) está la recuperación, remodelación y modernización de los mercados de productos frescos repartidos por todos os distritos de la ciudad. A pesar de que resulta difícil de mantener, se supone que Barcelona tiene una apuesta por un modelo de comercio de proximidad, cosa que muchos de nosotros aplaudimos.
Ya hace un tiempo que hice un post sobre el mercado del Born y sus eternas obras, pero ahora me quería fijar en otros elementos que nos acompañan desde hace años: los mercados que, mientras reforman su edificio, se establecen en sedes provisionales.
Entre otros, se han remodelado en los últimos años los mercados de la BArceloneta y Santa Caterina (Ciutat Vella), el del Clot (Sant Martí) o el de la Llibertat (Gràcia), y mientras duran las obras siempre se los ha colocado en carpas aprovechando espacios cercanos abiertos.
Algunas obras duran tanto tiempo que el concepto de “provisional” empieza a tener tintes de “definitivo” pero en general nos hacemos a la idea de que las carpas estarán ahí sólo un determinado tiempo. y que después desaparecerán para dejar paso, de nuevo, al mercado original.
Ahora están recuperando el mercado de Sant Antoni, y yo ya tengo ganas de que acaben las obras porque un edificio tan espectacular como ese, inaugurado en el año 1872, tiene que quedar hecho una preciosidad a la fuerza. 

Orxata a la fresca (al Poble Nou)

M'agraden els productes de temporada perquè es fan esperar, i quan arriben, els apreciem més. A més, els associem a determinats costums o idees, de manera que només de recordar-los et traslladen a un escenari propi.

Amb l'orxata passa això mateix. La temporada d'aquesta beguda es limita a l'estiu, i per tant és inseparable de la calor, el sol i la xafogor.

I a Barcelona no negarem que prendre orxata és tot un clàssic, especialment en una terrassa. I hi ha orxateries històriques; sense anar més lluny aquest mes n'hi ha una que celebra el seu Centenari! Es tracta de “El Tio Che”, a la Rambla del Poble Nou. En Joan i la Josefa, arribats d'un poble de la província d'Alacant, van començar a servir orxates al Born ara fa cent anys. I la seva família segueix encara avui refrescants les caloroses tardes dels barcelonins amb aquesta beguda tan nutritiva. Felicitats Tío Che! 

Me gustan los productos de temporada porque se hacen esperar, y cuando llegan,  los apreciamos más. Además, los asociamos a determinadas costumbres o ideas, de manera que con sólo acordarnos de ellos nos trasladan a un escenario propio.

Con la horchata pasa eso mismo. La temporada de esta bebida se limita al verano, y por lo tanto es inseparable del calor, el sol y el bochorno.

Y en Barcelona no negaremos que tomarse una horchata es todo un clásico, especialmente en una terraza. Y hay horchaterías históricas; sin ir más lejos este mes hay una que celebra su Centenario! Se trata de “El tío Che”, en la Rambla del Poble Nou. Fueron Joan y Josefa, los que, llegados de un pueblo de la provincia de Alicante, empezaron a servir horchatas en el Born hace ahora cien años. Y su familia sigue todavía hoy refrescando las calurosas tardes de los barceloneses con esta nutritiva bebida. Felicidades Tío Che!

El Bikini (o biquini)

Ja sé que dir-li Biquini al sandvitx calent de pernil i formatge fet amb pa de motlle no és una particularitat exclusiva de Barcelona, sinó de tota Catalunya, però el que sí que és ben barceloní és l'origen de la paraula.
Tots els barcelonins coneixem la sala de concerts Bikini, al barri de Les Corts. Doncs bé, Bikini va obrir l'any 1953 com a sala de ball amb terrassa i minigolf, i lloc de trobada també per menjar i beure. Entre la seva oferta culinària destacava una adaptació d'un sandvitx molt conegut a França, que es deia croque-monsieur. Aquest entrepà es va anar fent més i més popular i va començar a ser conegut com "l'entrepà que fan a la Bikini". D'aquí al nom actual de Bikini o Biquini només hi va haver un pas.
Bé, o al menys això és el que jo he sentit i el que he pogut investigar. Si algú té constància que sigui una llegenda urbana, que m'ho digui!!
El que sí que és segur és que en conec més d'un que ha demanat un bikini en un bar fora de Catalunya i l'han mirat amb cara de ser davant d'un sonat.

Ya sé que llamar Bikini al sándwich caliente de jamón y queso hecho con pan de molde no es una particularidad exclusiva de Barcelona, sino de toda Cataluña, pero lo que sí que es bien barcelonés es el origen de la palabra.
Todos los barceloneses conocemos la sala de conciertos Bikini, en el barrio de Les Corts. Pues bien, Bikini abrió en el año 1953 como sala de baile con terraza y minigolf, y lugar de encuentro también para comer y beber. Entre su oferta culinaria destacaba una adaptación de un sandwich muy conocido en Francia, que se llamaba croque-monsieur. Este bocadillo se fue haciendo cada vez más popular y empezó a ser conocido como "el bocadillo que hacen en la Bikini". De ahí al nombre actual de Bikini o Biquini solo hubo un paso. 
Bien, o al menos eso es lo que yo he oído y lo que he podido investigar. Si alguien tiene constancia de que sea una leyenda urbana, que me lo diga!
Lo que sí que es seguro es que conozco a más de uno que ha pedido un Bikini en un bar fuera de Cataluña y se lo han quedado mirando con cara de estar delante de un pirado.

La Mona de Pasqua

Els aparadors de les pastisseries de Barcelona s'omplen de diferents dolços segons l'època de l'any. Entre d'altres, tenim els bunyols de Quaresma, la coca de Sant Joan, els panellets per Tots Sants...

Però potser el Rei de tots ells (o més aviat la Reina) és la Mona de Pasqua.

Per a qui li agradi la xocolata, passar per davant d'una pastisseria aquests dies pot ser una delícia.

La tradició diu que és el padrí o l'avi qui regala la mona al fillol per Pasqua. Inicialment es tractava d'una massa de coca feta amb sucre i altres llaminadures, sempre coronada per ous durs. Generalment s'hi posaven tants ous com anys tenia el nen, fins als 12 anys, quan feia la primera comunió.

Amb el temps, les mones van anar evolucionant i els ous van passar a ser de xocolata, ingredient que al final va passar a ser la pròpia base de la mona. I actualment trobem autèntiques meravelles, sovint seguint les tendències i les modes de cada any (tot i que el tema dels barrufets, com els de la foto, és tot un clàssic).

Particularment, he dir que no m'agrada gaire la xocolata i, a més, el meu padrí no m'acostumava a regalar la mona, perquè al País Basc no s'acostuma a fer….però això no vol dir que no em pari davant de les pastisseries a mirar-les!

Los escaparates de las pastelerías de Barcelona se llenan de diferentes dulces según la época del año. Entre otros, tenemos los buñuelos de Cuaresma, la coca de Sant Joan, los panellets de Todos los Santos...
Pero quizás el Rey de todos ellos (o mejor dicho, la Reina) es la mona de Pascua. Para quien le guste el chocolate, pasar por delante de una pastelería estos días puede ser una delicia.

La tradición dice que es el padrino o el abuelo quien regala la mona al ahijado por Pascua. Inicialmente se trataba de una masa de coca hecha con azúcar y otras golosinas, siempre coronada por huevos duros. Generalmente se ponían tantos huevos como años tenía el niño, hasta los 12 años, cuando hacía la primera comunión.Con el tiempo, las monas fueron evolucionando y los huevos pasaron a ser de chocolate, ingrediente que finalmente pasó a ser la propia base de la mona. Y actualmente encontramos auténticas maravillas, que además siguen las tendencias de las modas de cada año (aunque el tema de los Pitufos, como los de la foto, es todo un clásico)
Particularmente, tengo que decir que no me gusta demasiado el chocolate y, además, mi padrino no me solía regalar la mona porque en el País Vasco no se celebra...pero eso no quiere decir que no me pare delante de las pastelerías a mirarlas!

Xocolata al carrer Petritxol

El carrer Petritxol és especial per moltes raons. M'atreveixo a fer-ne una petita llista:
- Perquè, tot i ser a un pas de la saturada Rambla, i tot i unir les atrafegades Portaferrissa i Plaça del Pi, transmet una sensació de retorn al passat.

- Per l'auca en ceràmica repartida al llarg dels seus 130 metres de longitud, que ens explica històries que hi han succeït.

- Per ser el primer carrer de Barcelona íntegrament peatonal. Fins i tot es diu que el seu nom prové de la paraula Pedritxol, és a dir d'unes pedres que hi havia al principi del carrer i que impedien el pas als carruatges.

- Per la seva combinació única i inimitable de galeries d'art i granges. Entre les primeres, destaca la galeria Parés, inaugurada l'any 1840, punt de trobada dels amants de l'art, que després de visitar-la acostumaven a berenar per la zona. Pel que fa a les granges, hi perviuen Dulcinea i La Pallaresa.

- Per l'infinit plaer que dóna menjar-se una xocolata amb melindros, un suís amb xurros o simplement un plat de nata mentre gaudeixes de tot això!

La calle Petritxol es especial por muchas razones. Me atrevo a hacer un breve listado:

- Porque, a pesar de estar a un paso de la saturada Rambla, y a pesar de unir las ajetreadas Portaferrissa y Plaza del Pi, transmite una sensación de retorno al pasado.

- Por las cerámicas repartidas a lo largo sus 130 metros de longitud, que nos explican historias que han sucedido en ella.

- Por ser la primera calle de Barcelona íntegramente peatonal. Incluso se dice que su nombre proviene de la palabra Pedritxol, es decir de unas piedras que se encontraban a la entrada de la calle y que impedían el paso a los carruajes.

- Por su combinación única e inimitable de galerías de arte y granjas. Entre las primeras destaca la galería Parés, inaugurada en 1840, punto de encuentro de los amantes del arte, que después de visitarla solían merendar por la zona. En cuanto a las granjas, todavía perviven Dulcinea y La Pallaresa.

- Por el infinito placer que proporciona comerse un chocolate con melindros, un suizo con churros o un plato de nata mientras disfrutas de todo ello!

Les parades de castanyes

Cada any, unes setmanes abans de Tots Sants, s’instal·len als carrers de Barcelona les parades de castanyes i moniatos, que ens acompanyen fins ben passades les festes de Nadal i Reis. De fet, vendre castanyes als carrers de Barcelona és una tradició antiga. Hi ha constància que a finals del segle XVIII hi havia més de dues-centes parades al carrer del Call, la Boqueria i l’Hospital.

Molts ens imaginem la figura de la castanyera torrant les castanyes davant de les brases, ben tapades, atansant-nos el cucurull fet de paper de diari, ple de castanyes fumejants. Són aliments energètics que ens han d’ajudar a fer passar el fred, se suposa. 

Però ja ha passat un mes des de Tots Sants i continua fent calor a Barcelona. De fet, aquest novembre ha estat el segon més càlid del darrer segle. Jo tinc la teoria que les estacions cada cop venen més tard, però és una sensació meva, que no té cap base científica, així que la deixaré estar per un altre dia...

En fi, si al final acaba arribant l’hivern i teniu ganes de menjar castanyes, hi ha vint-i-vuit parades repartides per Barcelona. Fins i tot podeu consultar la seva localització al web de l’Ajuntament de Barcelona. Al cap i a la fi, són part del nostre paisatge de tota la vida!