13/05/13

Rodes i esquelets de bicicletes


Fa una eternitat vaig estar vivint uns mesos a Holanda gaudint d'una beca Erasmus. El primer que vaig haver de fer per agafar el ritme de vida local va ser, òbviament, aconseguir el mitjà de transport per excel·lència al país: una bicicleta. Seguint les recomanacions de l'estudiant-tutora que em va assignar la Universitat, vaig dirigir-me a la botiga més propera a comprar una bicicleta preciosa, de color blau.

La bici em va durar dos dies. Literalment. Va ser el temps que els lladres van trigar a trencar el potent candau que havia comprat i fer-la desaparèixer. El mateix temps que vaig trigar jo a entendre que part del procés d'adaptació consistia en entrar al mercat negre de bicicletes de "segona mà", per més ràbia que em fés.

Però això és un blog de coses de Barcelona, no d'Holanda, direu! I teniu tota la raó. És que aquesta imatge d'un candau trencat o una peça d'una bici lligada a un pal perquè la resta l'han pispat, és ben típica de la nostra ciutat. Tot i que no exclusiva, és clar.


Hace una eternidad estuve viviendo unos meses en Holanda disfrutando de una beca Erasmus. Lo primero que tuve que hacer para coger el ritmo de vida local fue, obviamente, conseguir el medio de transporte por excelencia en el país: una bicicleta. Siguiendo las recomendaciones de la estudiante-tutora que me asignó la Universidad, me dirigí a la tienda más cercana a comprar una bicicleta preciosa, de color azul.
La bici me duró dos días. Literalmente. Fue el tiempo que los ladrones tardaron en romper el potente candado que me había comprado y hacerla desaparecer. El mismo tiempo que tardé en entender que parte del proceso de adaptación consostía en entrar en el mercado negro de bicicletas de "segunda mano", por más rabia que me diera.
Pero esto es un blog de cosas de Barcelona, no de Holanda, diréis! Y tenéis toda la razón. es que estaimagen de un candado roto o una pieza de bici atada a un palo porque el resto se lo han robado, es bien típica de nuestra ciudad. Aunque no exclusiva, claro.  

23/04/13

La Rambla el dia de Sant Jordi

La Rambla Sant Jordi

En aquest bloc intento recollir aquelles coses que siguin no només barcelonines, sinó també dels barcelonins. I n'hi ha moltes. De grans i de petites, de les que surten a les guies turístiques i de les que només nosaltres coneixem.

I no sé si coincidireu amb mi, però ja fa uns quants anys que els barcelonins hem anat perdent determinats espais que han anat sent ocupats progressivament per turistes i més turistes. La Rambla n'és un exemple claríssim. Ja no sé quant temps fa que no em passa pel cap anar a la Rambla simplement a passejar, cosa que sí que feia quan era (més) jove. ;)

Però aquest fenomen, que en certa manera és símptoma dels temps que vivim, i sense el qual, en realitat, aquest bloc no existiria, té la seva excepció un dia l'any.

I aquest dia és avui. La diada de Sant Jordi. El nostre dia. El dia que la Rambla torna a ser nostra.

En este blog intento recoger esas cosas que sean no sólo barcelonesas, sino también de los barceloneses. Y hay muchas. Grandes y pequeñas, de las que salen en las guías turísticas y las que sólo nosotros conocemos.
Y no sé si coincidiréis conmigo, pero hace unos cuantos años que los barceloneses hemos ido perdiendo determinados espacios que han sido ocupados progresivamente por turistas y más turistas. La Rambla es un ejemplo clarísimo. Ya no sé cuánto tiempo hace que no se me pasa por la cabeza ir a la Rambla simplemente a pasear, cosa que sí que hacía cuando era (más) joven. ;)
Pero este fenómeno, que en cierta manera es síntoma de los tiempos que vivimos, y sin el cual, en realidad, este blog no existiría, tiene su excepción un día al año.
Y ese día es hoy. El día de Sant Jordi. Nuestro día. El día que la Rambla vuelve a ser nuestra.

17/04/13

El mural de Miró a l'aeroport


Des que es va inaugurar la T1 de l'aeroport del Prat, l'activitat de l'antiga terminal ha quedat bàsicament reduïda a les companyies de baix cost i a les aerolínies no adscrites a cap aliança. Així doncs, el gruix dels passatgers que arriben a Barcelona per via aèria ho fan a través d'un edifici modern, blanc, impecablement fotogènic, però on no hi podran gaudir d'una obra d'art que ens donava la benvinguda quan tornàvem a casa: el mural de Miró.

L'any 1968 un dels nostres artistes més reconeguts mundialment va decidir dedicar i donar quatre grans obres a la ciutat on va néixer: l'escultura "Dona i Ocell" del Parc de l'Escorxador, el mosaic del Pla de l'Os a la Rambla, la pròpia Fundació Miró i aquest mural de ceràmica que es va instal·lar a la façana del que ara es coneix com a T2.

Veure el mural de Miró sempre ha estat associat a alguna cosa especial: una benvinguda, un comiat, un viatge, una retrobada, una tornada a casa...si el mural pogués parlar segur que explicaria milers d'històries de tota mena!

Desde que se inauguró la T1 del aeropuerto de El Prat, la actividad de la antigua terminal ha quedado básicamente reducida a las compañías de bajo coste y a las aerolíóneas no adscritas a ninguna alianza. Así pues, el grueso de los pasajeros que llegan a Barcelona por vía aérea lo hacen a través de un edificio moderno, blanco, impecablemente fotogénico, pero donde no podrán disfrutar de una obra de arte que nos daba la bienvenida cuando volvíamos a casa: el mural de Miró.
En el año 1968 uno de nuestros artistas más reconocidos mundialmente decidió dedicar y donar cuatro obras a la ciudad en la que nació: la escultura "Mujer y pájaro" del Parc de l'Escorxador, el mosaico del Pla de l'Os en la Rambla, la propia Fundación Miró y este mural de cerámica que se instaló en la fachada de la que ahora se conoce como T2.
Ver el mural de Miró siempre se ha asociado a alguna cosa especial: una bienvenida, una despedida, un viaje, un reencuentro, una vuelta a casa...si el mural pudiera hablar seguro que explicaría miles de historias de todo tipo!

04/04/13

Les Rondes


Els que vam començar a conduir a partir dels anys 90 no ens podem imaginar Barcelona sense les Rondes. I és que aquestes dues vies de circumval·lació de la ciutat es van crear, com tantes altres coses, amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. Són 35 quilòmetres que es reparteixen entre les dues rondes i els dos nusos als extrems, que ajuden a distribuir el trànsit que es mou per Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Com a ususari habitual de la Ronda del Litoral conec les seves limitacions. Sé que han estat criticades per la seva sinistralitat i perquè no contribueixen a fomentar el transport sostenible. També sé que hi ha molts quilòmetres sense voreres, que les vies d'incorporació són sovint curtes i perilloses i que es generen retencions molt habituals en alguns trams. Retencions que, tot sigui dit, poden arribar a ser desesperants en cas d'operació sortida o quan hi ha un vehicle avariat ocupant un carril.

Ara bé, no em vull ni imaginar com seria el trànsit per la ciutat si tota aquesta quantitat de vehicles que absorbeixen les rondes haguessin de passar pel centre de Barcelona!

Los que empezamos a conducir a partir de los años 90 no nos podemos imaginar Barcelona sin las Rondas. Y es que estas dos vías de circunvalación de la ciudad se crearon, como tantas otras cosas, con motivo de los Juegos Olímpicos de 1992. Son 35 kilómetros que se reparten entre las dos rondas y los dos nudos en sus extremos, que ayudan a distribuir el tráfico que se mueve por Barcelona y su àrea metropolitana.
Como usuario habitual de la Ronda del Litoral conozco bien sus limitaciones. Sé que han sido criticadas por su sinistralidad y porque no contribuyen a fomentar el transporte sostenible. También sé que hay muchos kilómetros sin arcén, que las vías de incorporación son a menudo cortas y peligrosas y que se generan retenciones muy habitualmente en algunos tramos. Retenciones que, dicho sea de paso, pueden llegar a ser desesperantes en caso de operación salida i cuando hay un vehículo averiado ocupando un carril
Eso sí, no me quiero ni imaginar cómo sería el tráfico por la ciudad si toda esta cantidad de vehículos que absorben las rondas tuvieran que pasar por el centro de Barcelona!

13/03/13

El Bicing


Quan es va inaugurar el servei de Bicing al 2007 em vaig afanyar a apuntar-m'hi. Jo, que havia patit el robatori de diverses bicicletes als carrers de la ciutat, vaig trobar que era la millor iniciativa que podia posar en marxa l'Ajuntament per impulsar un transport econòmic, saludable i no contaminant. I tot i que el servei va estar a punt de morir d'èxit poc després de la seva inauguració, quan les bicicletes es trencaven i els anclatges semblaven anar tots malament, a dia d'avui continuo sent-ne usuari habitual.

Han passat només (o ja, segons es miri) sis anys i no em negareu que el Bicing s'ha convertit en una imatge de Barcelona com la que més. Deixant de banda les queixes dels vianants per l'incivisme d'alguns ciclistes i les queixes dels ciclistes per la manca de carrils-bici en condicions, hem d'admetre que el sistema de bicicletes públiques ha passat a ser una "Cosa de Barcelona" de les que intento destacar a aquest blog.

Cuando se inauguró el servicio de Bicing en 2007 me apunté a toda prisa. Yo, que había sufrido el robo de varias bicicletas en las calles de la ciudad, pensé que era la mejor iniciativa que podía poner en marcha el Ayuntamiento para impulsar un transporte económico, saludable y no contaminante. Y aunque el servicio estuvo a punto de morir de éxito poco después de su inauguración, cuando las bicicletas se rompían y todos los anclajes parecían funcionar, a día de hoy continuo siendo usuario habitual.
Han pasado solamente (o ya, según se mire) seis años y no me negaréis que el Bicing se ha convertido en una imagen de Barcelona como la que más. Dejando a un lado las quejas de los peatones por el incivismo de algunos ciclistas y las quejas de los ciclistas por la falta de carriles-bici en condiciones, hay que admitir que el sistema de bicicletas públicas ha pasado a ser una "Cosa de Barcelona" de las que intento destacar en este blog. 

06/03/13

Carpes de circ


Heu anat mai al circ a Barcelona? Jo sí, però de gran i a un d'aquests circs "moderns" enfocats més aviat al públic adult. La veritat és que m'hagués agradat haver-hi anat de nen, a un d'aquests circs de tota la vida, d'aquells que munten i desmunten les seves carpes als pocs espais oberts que queden a la ciutat.

Aquells circs on els artistes arriben en camions i furgonetes, d'aquells que exerceixen una fascinació entre els que no portem una vida a la carretera, que ens fa preguntar-nos com deu ser viure en una comunitat tan especial, una família nòmade.

El cert és que els circs han canviat moltíssim des que era petit. Per sort, encara ens visiten, i que consti que m'agrada que es vagin adaptant als nous temps. I per cert, ja fa un temps que funciona al Parc del Fòrum La Central del Circ, un espai per a la creació d'espectacles de circ que va impulsar l'Ajuntament, i on també imparteixen cursos de formació, per si algú s'hi anima!

¿Habéis ido alguna vez al circ en Barcelona? Yo sí, pero de grande y a uno de esos circos "modernos" enfocados más bien al público adulto. La verdad es que me habría gustado haber ido de niño, a uno de esos circos de toda la vida, de esos que montan y desmontan sus carpas en los pocos espacios abiertos que quedan en la ciudad.
esos circos en que los artistas llegan en camiones y furgonetas, de esos que ejercen una fascinación entre los que no llevamos una vida en la carretera, que nos hace preguntarnos cómo debe de ser vivir en una comunidad tan especial, una familia nómada.
Lo cierto es que los circos han cambiado muchísimo desde que yo era pequeño. Por suerte, todavía nos visitan, y que conste que me gusta que se vayan adaptando a los nuevos tiempos. Y por cierto, ya hace un tiempo que funciona en el Parc del Fòrum La Central del Circ, un espacio para la creación de espectáculos de circo que impulsó el Ayuntamiento, y donde también imparten cursos de formación, por si alguien se anima!

20/02/13

Sant Felip Neri

Sant Felip Neri

La plaça de Sant Felip Neri és un dels nostres secrets més ben guardats. Encara que cada cop és més freqüentada per turistes, sorprèn trobar aquest petit oasi al bell mig de Ciutat Vella. 
Sant Felip Neri és un d'aquells indrets on es pot respirar la Història de Barcelona en directe. L'església d'estil barroc, les cases renaixentistes...i les marques de metralla a la façana de l'església.

Que no us enganyin: no es tracta de testimoni d'afusellaments a religiosos durant la Guerra Civil, com alguns ens han volgut fer creure. Aquestes cicatrius les van causar les bombes que l'aviació del bàndol Nacional, amb ajuda de l'exèrcit feixista italià va llençar sobre Barcelona ara fa 75 anys. El bombardeig, que es va fer en dues tongades per tal de fer-lo més mortífer, va ser un dels primers que es va fer sobre la població civil enlloc d'atacar objectius militars, i va causar centenars de morts a tota Barcelona. Només a Sant Felip Neri van morir 42 persones, moltes de les quals eren nens que s'intentaven refugiar de les bombes al soterrani de l'església.

Tots els edificis de la zona van quedar destruïts, quedant només en peu la façana de l'església, i posteriorment es va reconstruir la zona, fent la plaça, adaptant dues façanes renaixentistes per crear dos accessos, aprofitant edificis que havien estat sacrificats quan es va obrir la Via Laietana i el pla de la Catedral.

És fonamental que la plaça de Sant Felip Neri sigui sent l'oasi que és ara, i també ho és que no oblidem el què va passar i respectem les víctimes explicant la veritat del que va succeir aquí.

La plaza de Sant Felip Neri es uno de nuestros secretos mejor guardados. Aunque cada vez es más frecuentada por turistas, sorprende encontrar este pequeño oasis en medio de Ciutat Vella.
Sant Felip Neri es uno de esos lugares donde se puede respirar la Historia de Barcelona en directo. La iglesia de estilo barroco, las casa renacentistas...y las marcas de metralla en la fachada de la iglesia.
Que no os engañen: no se trat del testimonio de fusilamientos a religiosos durante la Guerra Civil, como algunos nos han intentado hacer creer. Estas cicatrices las causaron las bombas que la aviación del bando Nacional, con ayuda del ejército fascista italiano lanzó sobre Barcelona ahora hace 75 años. El bombardeo, que se hizo en dos turnos con la intención de hacerlo más mortífero, fue uno de los primeros que se hizo sobre la población civil en lugar de atacar objetivos militares, y causó cientos de muertos en toda Barcelona. Sólo en Sant Felip Neri murieron 42 personas, muchas de las cuales eran niños que se intentaban refugiar de las bombas en el subsuelo de la iglesia.
Todos los edificios de la zona quedaron destruidos, quedando sólo en pie la fachada de la iglesia, y posteriormente se reconstruyó la zona, haciendo la plaza, adaptando dos fachadas renacentistas para crear dos accesos, aprovechando edificios que habían sido sacrificados cuando se abrió la Via Laietana y el Pla de la Catedral.
Es fundamental que la plaza de Sant Felip Neri siga siendo el oasis que es ahora, y también lo es que no olvidamos lo que pasó y respetemos a la víctimas explicando la verdad de lo que sucedió aquí.


Linkwithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...