17/10/11

À la ville de...

Tots els que tenim una edat recordem els Jocs Olímpics del 92, i el què van significar per Barcelona. 
Els que encara tenim una mica més d’edat recordem també aquell dia, ara fa 25 anys, en què Joan Antoni Samaranch va obrir un sobre i va dir en francès “...à la ville de...(petita pausa dramàtica)....BARCELONA!” 
És un d’aquells moments que probablement recordarem tots els que ho vam viure a la ciutat, un moment en què Barcelona va començar un nou camí. Cadascú deu tenir la seva història d’aquell dia, i jo també tinc la meva:
Amb 10 anys, no era gaire conscient del què significava tot allò, però recordo que a l’escola va córrer la notícia com la pólvora i al pati tots cridàvem, xutàvem les pilotes de futbol a l’aire i corríem sense parar. 
Entre tota aquella alegria inexplicable, hi va haver un moment en què vaig prendre consciència de la importància d’aquell moment. I és que va passar un fet inaudit a la meva vida: el mestre de català ens va donar l’hora lliure i vam poder llegir còmics a classe! 
I va ser en  aquell instant, llegint un Tintin a classe, que em vaig adonar del moment històric que vivíem.



4 comentaris:

  1. Uf, diria que en aquest moment jo no havia nascut pas! Durant les Olimpíades jo tenia 2 anys de camí cap als 3... Ara, m'ha fet gràcia la teva forma de nen de 10 anys d'entendre la importància del fet! =P

    ResponElimina
  2. Doncs jo, una mica més gran que tu, vaig tornar a casa ben ràpid del cole, i al sofà de casa ho vaig veure en directe per la tele. Recordo cridar a la meva mare que feia el dinar: "Mama, Barcelona, mama, Barcelona".
    Uns mesos abans, amb la meva germana havíem anat a fer-nos voluntàries, i a mi no em van deixar per no tenir l´edat mínima (13). 11 dies abans d´aquell 17 d´Octubre vaig fer els 13 anys, i em vaig fer voluntària immediatament. Podria haver esperat uns dies a saber si serviria per alguna cosa, però ho tenia clar, era Barcelona. Al 92 vaig treballar al Voleibol, i va ser increïble!!!

    ResponElimina
  3. Ai, Yáiza, que n'ets de jove! Tal com diu l'Anna, va ser increïble. Jo no vaig poder fer de voliuntari, però recordo assistir a les competicions (atletisme i basquet) súperemocionat!

    ResponElimina
  4. Jo recordo a tots els nens que ens quedàvem a dinar al cole... estàvem fent cua al pati... i tothom es va posar supercontent i cridaven.... I també tinc al cap: esa imagen... esos saltos... esa gabardina... grabada a fuego en la memoria!!!! :)

    ResponElimina

Linkwithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...