6/9/12

Les antenes als terrats



La imatge que ens ofereix una ciutat, igual que passa amb gairebé tot a la vida, no és única, sinó que depèn molt sovint de la mirada de l’espectador. Per sobre de l’asfalt, de les voreres, dels vianants i de les botigues a peu de carrer hi ha una altra realitat, que només és apreciable a vista d’ocell o des d’indrets elevats: els terrats.

Qui hagi viscut a un pis alt de Ciutat Vella, Gràcia o Poble Sec sabrà de què parlo, d’una imatge molt concreta, que encaixa amb caòtica naturalitat en l’esperit mediterrani de Barcelona.

Aquests terrats serveixen per a moltes coses: estendre roba, fer reunions de veïns o prendre el sol, però a mi el que m’agrada és veure-hi les antenes. I no em refereixo a les antenes parabòliques, sinó a les de tota la vida, les que semblen petits arbres estàtics de fràgils branquetes.

Ja sé que per a molta gent es tracta d’elements de contaminació visual, i que tenen molts inconvenients com la dificultat d’accés, el major cost de manteniment i una pitjor qualitat de recepció dels canals, i també sé que aniran desapareixent progressivament...per això m’agrada mirar-les pensant que són un paisatge en vies d’extinció.
Us deixo dues imatges: un quadro de Picasso anomenat “Terrats de Barcelona” (1903) i la portada d’un disc d’un molt bon disc: El món en un cafè, del grup 4t 1a.


La imagen que nos ofrece una ciudad, igual que pasa con casi todo en la vida, no és única, sino que depende a menudo de la mirada del espectador. Por encima del asfalto,. de las aceras, de los peatones y de las tiendas a pie de calle hay otra realidad, que sólo es apreciable a vista de pájaro desde lugares elevados: las azoteas.
Quien haya vivido en un piso alto de Ciutat Vella, Gràcia o Poble Sec sabra de qué hablo, de una imagen muy concreta, que encaja con una caótica naturalitat en el espíritu mediterráneo de Barcelona.
Estas azoteas sirven para muchas cosas: tender la ropa, hacer reuniones de vecinos o tomar el sol, pero a mi lo que me gusta es ver las antenas. Y no me refiero a las antenas parabólicas, sino a las de toda la vida, las que parecen pequeños árboles estáticos de frágiles ramitas.
Ya sé que para mucha gente se trata de elementos de contaminación visual, y que tienen muchos inconvenientes, como la dificultad de acceso, el mayor coste de mantenimiento y una peor calidad de recepción de los canales, y también sé que iran desapareciendo progresivamente...por eso me gusta mirarlas pensando que son un paisaje en vías de extinción.
Os dejo dos imágenes: un cuadro de Picasso titulado “Azoteas de Barcelona” (1903) y la portada de un muy buen disco: El món en un cafè, del grupo 4t 1a.


11 comentaris:

  1. A mi també m'agraden les antenes als terrats. Això, junt a les finestres obertes, és el que li dóna vida a un edifici.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Exacte! Et demostra que no és només un escenari sinó que hi ha vida!

      Suprimeix
  2. Sense antenes els terrats no serien el mateix! Espero que no s'extingeixin mai. Ostres ara que ho penso, també s'hi fan concerts als terrats, segur que els 4t primera n'hi han fet algun.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo sé que en feien als menjadors de cases privades, però sí, segur que n'han fet a algun terrat!

      Suprimeix
  3. A vegades hi ha coses lletges però que fan autèntic.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A més, la bellesa i la lletjor són termes molt relatius!

      Suprimeix
  4. també m'agrada i també ho veig autèntic, com la roba estesa als balcons

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, tant les antenes con la roba estesa ens diuen que allà hi ha vida!

      Suprimeix
  5. Bona entrada!
    Realment les imatges de les antenes als terrats són d'aquelles que s'identifiquen amb el dia a dia de la ciutat. Estètiques o no, es fa dificil imaginar una Barcelona sense aquesta visió.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A mi m'agraden molt més que altres coses que són suposadament més estètiques!

      Suprimeix

Linkwithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...