Tenia 10 anys i m’havia quedat adormit al seient de darrera del cotxe. Eren èpoques en què no calia anar lligat. Acompanyava la mare a fer encàrrecs per Barcelona. El trànsit era caòtic, potser fins i tot més del que era habitual per una tarda de divendres de juny. Van començar a sonar sirenes. Ambulàncies, policies, bombers. Alguna cosa ha passat. La mare encèn la ràdio i confirma les sospites.
Em mira a través de les ulleres de vidre de cul de got i plora.
Segur que molts barcelonins tenim records d’aquell infaust dia. Acostumo a escriure un altre tipus d’entrades en aquest blog, però no deixa de ser part de la nostra història recent. Vint-i-cinc anys més tard, afortunadament, l’escenari és completament diferent. El futur no està escrit, però un passat així no es repetirà.
Tenía 10 años y me había quedado dormido en asiento de atrás del coche. Eran épocas en las que no era necesario ir atado. Acompañaba a mi madre a hacer recados por Barcelona. El tráfico era caótico, quizás incluso más de lo que era habitual para una tarde de viernes de junio. Empezaron a sonar las sirenas. Ambulancias, policías, bomberos. Ha pasado algo. Mi madre enciende la radio y confirma las sospechas.
Me mira a través de sus gafas de culo de botella y llora.
Seguro que muchos barceloneses tenemos recuerdos de ese infausto día. Suelo escribir otro tipo de entradas para este blog, pero no deja de ser parte de nuestra historia reciente. Veinticinco años más tarde, afortunadamente, el escenario es completamente diferente. El futuro no está escrito, pero un pasado así no se repetirá.
Tant de bo no es repeteixi, Aitor. Jo no ho recordo molt bé, però crec que estava a l'escola, que per cert, no queia lluny de l'Hipercor, i ens van reunir a tots a una mena de teatre que hi havia dins l'escola i van cridar els pares que ens vinguessin a recollir tan aviat com poguessin.
ResponEliminaRecords vagues, però la indignació intacta.
Avui hem estat ràpids els dos!
Yo lo recuerdo perfectamente...viernes a las 4 y cuarto de la tarde...Si los hijos de puta volaran, taparían el reloj de la plaza Catalunya...no solo los de eta...no...y al director del hipercor...3 llamadas 3....con una hora de antelación...con 40 minutos y con un cuarto de hora....no se encontró nada....¿ y ?... ¿ y ?....lo que pasa es que era un dia que se esperaba vender...vender... casch....caja...cajón....No se encontró nada porque no se buscó nada....pero no se cerró nada....yo tenia 34 años...y hubiera colgado de los huevos a los de eta ...y al director del hipercor...porque no se cerró la tienda...porque le importó una mierda los empleados y la clientela....porque era viernes y ya se sabe aflueencia de público y cajón....hipercor tendría que estar derrumbado, el director en la puta prisión , y la propaganda gratuita que se le hace la tendría que pagar con letras de oro....no perdono ni olvido...tengo mís motivos...salut
ResponEliminaYo lo viví más lejos, tenía 15 años y viví en un pueblo de Priorat con mis padres. Recuerdo la tensión que se vivió en los medios y la indignación.
ResponEliminaQué razón tiene Miquel, que injusto todo.
Petó!
Jo ho recordo perfectament. Tenia 25 anys. Era a un despatx on anava per les tardes i vàrem sentir la notícia per la ràdio... Terrible.
ResponEliminaaitor, jo també era dins d'un cotxe! era més tard, però, cap a les 6quan tot legat ja havia succeït. recordo un embús dels grans. en arribar a casa la meva àvia ens vam assebentar. tot és molt difús però guardo una reconstrucció del meu record. més que records, emocions vagues. erem uns enanos ara fa 25 anys... núria p.
ResponEliminaPerdó que no hagi contestat els comentaris individualment com acostumo a fer, però és que em sembla un tema tan sensible que m'ha semblat difícil fer-ho per trobar les paraules justes. Abraçades a tots els que us passeu per aquí i gràcies!!!
ResponElimina