29/11/12

Llevantades


Una de les virtuts que sovint s'esmenten de Barcelona és el seu privilegiat clima, en especial pel que fa a la suavitat dels seus hiverns. I bàsicament és veritat, però de vegades ens visita un fenomen que fa que les platges es buidin de banyistes i s'omplin de surfistes. Són les llevantades!

I és que la tramuntana té fama per la seva rauxa i intensitat, però el vent de llevant, que és més constant, de vegades embogeix i destrossa platges i passeigs marítims de la nostra costa, amb intenses pluges, baixes temperatures i fortes onades. De vegades aquesta combinació fins i tot fa aparèixer la neu a prop de la costa. 

Hi ha llevantades durant tot l'any, tot i que són més habituals a la tardor i la primavera. Una de les llevantades més sonades que jo recordo és la del dia de Sant Esteve de 2008, però al 1911 n'hi va haver una que va afectar tota la costa catalana i que només a Barcelona va fer 28 morts. I és que ja ho diu en Raimon...

Per protegir les platges i evitar la regressió que causen les llevantades de l'hivern, l'Ajuntament va fer construir entre 2006 i 2010 tres dics de protecció que estabilitzen el litoral. 

Les llevantades, però, hi continuaran sent.

Una de las virtudes que a menudo se mencionan de Barcelona es su clima privilegiado, en especial en lo relativo a la suavidad de sus inviernos. Y básicamente es verdad, pero a veces nos visita un fenómeno que hace que las playas se vacien de bañistas y se llenen de surfistas. Son los temporales de levante. 
Y es que la tramuntana tiene fama por su ímpetu e intensidad, pero el viento de levante, que es más constante, a veces enloquece y destroza playas y paseos marítimos de nuestra costa, con intensas lluvias, bajas temperaturas y fuerte oleaje. A veces esta combinación incluso hace aparecer nieve cerca de la costa.
Hay temporales de levante durante todo el año, aunque son más habituales durante la primavera y el otoño. Una de las más sonadas que yo recuerdo es la del dia de San Esteban de 2008, pero en 1911 hubo una que afectó toda la costa catalana y que solamente en Barcelona causó 28 muertos. Y es que ya lo dice Raimon....
Para proteger las playas y evitar la regresión que causan los temporales de levante durant el invierno, el Ayuntamiento hizo construir entre 2006 y 2010 tres diques de protección que estabilizan el litoral.
Los temporales, de todas maneras, continuarán ahí.

23/11/12

Pisos que enganyen


Quan visito algú que em diu que viu al primer pis, el més normal és que pugi a peu per les escales. De vegades no tinc alternativa, perquè la finca no té ascensor. Però és clar, molt sovint, i en especial als blocs de l'Eixample i Ciutat Vella, aquest "primer pis" s'acaba convertint fàcilment en un tercer!

I és que les escales de Barcelona estan farcides de semi-plantes, entresols i principals. A més, antigament les plantes tenien unes alçades majors, així que toca vèncer un desnivell considerable fins arribar a aquell "primer pis".

Antigament, la planta més ben valorada era la primera, donat que no es trobava prou baixa com per patir les incomoditats del carrer però tampoc era prou alta com per haver de pujar massa escales. A partir d'aquest pis es situaven, progressivament, les famílies amb un poder adquisitiu més limitat.

Tenia més prestigi viure en un primer o un segon que no pas en un quart pis. Amb la dessignació dels primers pisos com a "entresòl" i "principal", els tercers passaven a ser primers, i així progressivament. Així, totes les classes socials podien coincidir en un mateix edifici, i la jerarquia social de la ciutat es plasmava en la distribució per plantes.


Cuando visito a alguien que me dice que vive en el primer piso, la más normal es que suba a pie por las escaleras. A veces no tengo alternativa, porque la finca no tiene ascensor. Pero claro, a menudo, y en especial en los pisos del Eixample y Ciutat Vella, este primer piso se acaba convirtiendo fácilmente en un tercero! 
Y es que las escaleras de Barcelona están repletas de semi-plantas, entresuelos y principales. Además, antiguamente las plantas tenían unas alturas mayores, así que toca vencer un desnivel considerable para llegar a ese "primer piso". 
Antiguamente, la planta mejor valorada era la primera, ya que no se encontraba tan baja como para sufrir las incomodidades de la calle pero tampoco era tan alta como para tener que subir demasiadas escaleras. A partir de este piso se situaban, progresivamente, las familias con un poder adquisitivo más limitado. 
Tenía más prestigio vivir en un primero o un segundo que en un cuarto piso. Con la designación de los primeros pisos como "entresuelo" y "principal", los terceros pasaban a ser primeros, y así progresivamente. Así, todas las clases sociales podían coincidir en un mismo edificio, y la jerarquía social de la ciudad se plasmaba en la distribución por plantas. 


15/11/12

Floquet de Neu

Copito de Nieve

L’entrada més visitada de la (curta) història d’aquest blog és, amb gran diferència, la que vaig dedicar a l’Orca Ulisses aviat farà 1 any. Aquell post gairebé triplica en visites l’entrada sobre la xocolata al carrer Petritxol, la segona més vista.

L’orca Ulisses va ser, segurament, el segon habitant més famós del zoo de Barcelona, en disputa potser amb l’elefant Avi, el primer que va venir al nostre zoo. A tots dos els supera,  i crec que no hi ha dubtes al respecte, el nostre goril·la blanc, el Floquet de Neu.

Recordo haver vist el Floquet de Neu en diverses ocasions quan era petit (jo, no ell); i he de dir que em fascinava però no em semblava especialment simpàtic. Jo sempre ho vaig atribuir al fet que ell sabia que era especial, i que molts l’anàvem a visitar a ell en particular, de manera que se li havia pujat una mica la fama al cap. No sé, potser eren imaginacions meves.

Tot i que va arribar a tenir 22 fills abans de morir l’any 2003 a l’edat (aproximada) de 39 anys, cap d’ells va heretar el seu albinisme. Potser per això el zoo de Barcelona continua rebent cartes demanant la seva clonació, fet que teòricament seria possible perquè es conserven restes del seu ADN. Què en penseu? Us agradaria tenir un altre Floquet de Neu a través d’una clonació? Potser aquest sortiria més humil :)


La entrada más visitada de la (corta) historia de este blog es, con gran diferencia, la que dediqué a la Orca Ulises hace ahora casi un año. Ese post prácticamente triplica en visitas a la entrada sobre el chocolate en la calle Petritxol, la segunda más vista.
La orca Ulises fue, seguramente, el segundo habitante más famoso del zoo de Barcelona, en disputa quizás con el elefante Avi, el primero que vino a nuestro zoo. A los dos les supera, y creo que no hay dudas al respecto, nuestro gorila blanco, Copito de Nieve.
Recuerdo haber visto a Copito de Nieve en varias ocasiones cuando era pequeño (yo, no él); y debo decir que me fascinaba pero no me parecía especialmente simpático. Yo siempre lo atribuí al hecho de que él sabía que era especial, que muchos íbamos a visitarle a él en particular, de manera que se le había subido un poco la fama a la cabeza. No sé, quizás eran imaginaciones mías.
Aunque llegó a tener 22 hijos antes de morir en el año 2003 a la edad (aproximada) de 39 años, ninguno de ellos heredó su albinismo. Tal vez por eso el zoo de Barcelona sigue recibiendo cartas pidiendo su clonación, hecho qe teóricamente sería posible porque se conservan restos de su ADN. Qué pensáis? Os gustaría tener otro Copito de Nieve a través de una clonación? Quizás este saliera más humilde :) 

8/11/12

La Pedrera - La Casa Milà

Casa Milà


De vegades, de tan acostumats que estem a una cosa, no li donem importància. A Barceloa ens passa sovint això. Passem per davant de meravelles arquitectòniques sense parar-hi atenció, com si fos la cosa més normal del món. 

Tot i que la intenció d’aquest blog no és la de recollir els principals atractius turístics de Barcelona, això no vol dir que de vegades no m’hagi d’aturar davant d’edificis que ens deixen bocabadats per igual a turistes i residents. I més si estan de celebració, com és el cas de la Pedrera, que celebra el seu centenari.

La Casa Milà és un dels edificis modernistes més coneguts d’Antoni Gaudí, edificat quan l’arquitecte es trobava en la seva plenitud artística, i on va mostrar desacomplexadament la seva admiració per les formes orgàniques de la natura, a més d’aplicar novedoses solucions estructurals.

Sabíeu que la parcel·la on es va construir marcava el límit entre Barcelona i la Vila de Gràcia al Passeig de Gràcia, el nou eix principal de la burgesia de l’època?
Sabíeu que el nom de la Pedrera li van posar els barcelonins, en referència al seu feréstec aspecte exterior, que recordava justament una pedrera a cel obert?
Sabíeu que és Patrimoni Mundial de la Humanitat des de 1984?

Doncs sapigueu a més que, per celebrar el seu centenari, la Pedrera ha preparat un programa d’activitats amb propostes culturals, artístiques i festives. Si voleu saber-ne més, podeu veure-les AQUÍ.


A veces, estamos tan acostumbrados a algo, que no le damos importancia. En Barcelona nos pasa eso a menudo. Pasamos por delante de maravillas arquitectónicas sin prestarles atención, como si fuera la cosa más normal del mundo.
Aunque la intención de este blog no es la de recoger los principales atractivos turísticos de Barcelona, eso no significa que a veces no me tenga que parar ante edificios que nos dejan con la boca abierta tanto a turistas como a residentes. Y más si están de celebración, como es el caso de la Pedrera, que celebra su centenario.
La Casa Milà es uno de los edificios modernistas más conocidos de Antoni Gaudí, edificado cuando el arquitecto se encontraba en su plenitud artística, y donde mostró descomplejadamente su admiración por las formas orgánicas de la naturaleza, además de aplicar novedosas soluciones estructurales.
Sabíais que la parcela donde se contruyó marcaba el límite entre Barcelona y la Vila de Gràcia en el Passeig de Gràcia, el nuevo eje principal de la burguesía de la época?
Sabíais que el nombre de la Pedrera se lo pusieron los barceloneses, en referencia a su aspecto exterior, que recordaba a una cantera al aire libre (pedrera en catalán)?
Sabíais que el Patrimonio Mundial de la Humanidad desde 1984?
Pues sabed también que, para celebrar su centenario, la Pedrera ha preparado un programa de actividades con propuestas culturales, artísticas y festivas.. Si queréis saber más, podéis verlas AQUÍ.




Linkwithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...