25/4/12

Les parets mitgeres

Paredes medianeras en Barcelona


No podem dir que les parets mitgeres siguin estèticament el que ens fa sentir més orgullosos de Barcelona. En realitat podem convenir que en general són prou lletges, però hi estem tant acostumats que jo crec que molts de nosaltres no hi parem atenció quan caminem per la ciutat. N'hi ha per tot arreu, a tots els barris, i a alguns carrers la cosa és directament escandalosa: no hi ha dos finques que tinguin el mateix nombre de plantes, així que hi ha mitgera assegurada.

Les parets mitgeres haurien de ser compartides per dues finques, però moltes queden a la vista, exhibint impúdicament una mena de secret, un món que hauria de quedar ocult. Semblen estar esperant que algú les tapi, en un estat de provisionalitat permanent. Les normes urbanístiques fan improbable, o impossible, que s'hi construeixin les alçades corresponents i les parets mitgeres quedin cobertes. Així, es creen unes fractures públiques, uns espais menyspreats o directament ignorats.

Igual que es fa amb els interiors d'illa de l'Eixample, l'Institut de Paisatge Urbà de Barcelona treballa per recuperar aquestes parets, i n'ha remodelat més de 100 als darrers tres anys, encarregant dibuixos, o fins i tot plantant-hi jardins verticals.

Ara bé, Barcelona seria Barcelona sense les seves parets mitgeres de maó, simples i fins i tot barroeres? 


No podemos decir que las paredes medianeras sean estéticamente lo que nos hace sentir más orgullosos de Barcelona. En realidad podemos convenir que en general son bastante feas, pero estamos tan acostumbrados que yo creo que muchos de nosotros ni nos damos cuenta cuando caminamos por la ciudad. Las hay por todas partes, en todos los barrios, y en algunas calles la cosa es directamente escandalosa: no hay dos fincas que tengan el mismo número de plantas, así que hay medianera asegurada.

Las paredes medianeras tendría que ser compartidas por dos fincas, pero muchas quedan a la vista, exhibiendo impúdicamente una especie de secreto, un mundo que debería quedar oculto. Parecen estar esperando que alguien las tape, en un estado de provisionalidad permanente. Las normas urbanísticas hacen improbable, o imposible, que se construyan las alturas correspondientes y las paredes queden cubiertas . Así, se crean unas fracturas públicas, unos espacios despreciados o directamente ignorados.

Igual que se hace con los interiores de manzana del Eixample, el Instituto de Paisaje Urbano de Barcelona trabaja para recuperar estas paredes, y ha remodelado más de 100 en los últimos tres años, encargando dibujos o incluso plantando jardines verticales.

Ahora bien, Barcelona sería Barcelona sin sus paredes medianeras de ladrillo, simples e incluso bastas?

18/4/12

El cementiri del Poble Nou (i el Santet)

La meva àvia acostumava a dir que tenir un cementiri a prop de casa no era cap problema, més aviat un avantatge: els seus inquilins no fan soroll, tampoc no tenen queixes i és molt poc probable que un dia hi construeixin res a sobre que et pugui molestar.
El cementiri del Poble Nou és el més antic de Barcelona, i en un principi estava allunyat de la ciutat. Es va plantejar davant la necessitat d'enterrar els morts a fora de les muralles per qüestions d'espai i d'higiene en una Barcelona encara emmurallada. Ara, en canvi, és al mig de la trama urbana, i els seus inquilins són veïns de molta gent, que no semblen tenir cap queixa.

Al poble Nou hi ha enterrats personatges il·lustres de Barcelona com el músic i polític Josep Anselm Clavé, l'enginyer Narcís Monturiol o l'actriu Mary Santpere. Però el níntxol més visitat és el de Francesc Canals Ambrós, fins al punt que han hagut de buidar els dotze nínxols del voltant, per deixar lloc a la quantitat d'ofrenes i flors que rep. El Francesc Canals, conegut com "el Santet", va ser un barceloní d'origen humil que va morir als 22 anys, a causa de la tuberculosi. Es diu que aquest jove, que en vida tenia fama de tenir poders endivinatoris, és ara capaç d'intercedir per fer miracles o favors diversos (excepte els econòmics). 

Si algú li vol demanar un favor, cal escriure el desig en una nota de paper, introduir-la pel vidre de la làpida, resar una plegària i marxar per la banda dreta i sense mirar enrera. Després no digueu que no us ho vaig dir.


Mi abuela solía decir que tener un cementerio cerca de casa no era ningún problema, sino más bien una ventaja: sus inquilinos no hacen ruido, tampoco tienen quejas y es muy poco probable que algún día construyan nada encima que te pueda molestar.

El cementerio del Poble Nou es el más antiguo de Barcelona, y en un principio estaba alejado de la ciudad. Se planteó ante la necesidad de enterrar los muertos fuera de las murallas por cuestiones de espacio y de higiene en una Barcelona todavía amurallada. Ahora, en cambio, está en el medio de la trama urbana, y sus inquilinos tienen muchos vecinos, que no parecen tener ninguna queja.

En Poble Nou están enterrados personajes ilustres de Barcelona como el músico y político Josep Anselm Clavé, el ingeniero Narcís Monturiol o la actriz Mary Santpere. Pero el nicho más visitado es el de Francesc Canals Ambrós, hasta el punto que han tenido que vaciar los doce nichos de alrededor, para dejar lugar a la cantidad de ofrendas y flores que recibe. Francesc Canals, conocido como "El Santet", fue un barcelonés de origen humilde que murió a los 22 años, víctima de la tuberculosis. Se dice que este joven, que en vida tenía fama de tener poderes adivinatorios, es ahora capaz de interceder para hacer milagros o favores diversos (excepto los económicos). 

Si alguien le quiere pedir un favor, hay que escribir el deseo en una nota de papel, introducirla por el vidrio de la lápida, rezar una oración y marcharse por el costado derecho y sin mirar atrás. No digáis que no os avisé.

12/4/12

Els patis d'illa de l'Eixample


No és cap novetat que les diferències entre el que va ser el Pla Cerdà original i la manera en que finalment es va urbanitzar la ciutat van ser més que notables. De fet, per més que ara els barcelonins estiguem orgullosos del nostre Eixample ortogonal i no ens imaginem la ciutat  possible amb cap altra trama, la veritat és que Cerdà no va despertar massa simpaties entre els barcelonins de l’època, i encara menys entre les clases burgeses.


Una de les seves idees era deixar lliures d’edificacions les zones centrals de les illes, per posar-hi jardins, generalment en forma de “passadissos” entre dues tires paral·leles d’habitatges.
No cal dir que els interiors d’illa es van anar omplint d’edificacions, sovint tallers o petites indústries familiars, i finalment es van acabar unint els dos laterals construits, tancant les illes completament.

I així, de forma molt resumida, podem dir que va néixer un altre paisatge típic de Barcelona: el que veiem a l’Eixample des de les finestres que miren cap al pati d’illa.

La bona notícia és que des de fa uns anys s’està fent una tasca de recuperació d’aquests jardins, i ja hi ha 44 interiors d’illa recuperats, oberts per a tots nosaltres.

No es ninguna novedad que las diferencias entre lo que era el Plan Cerdà original y la manera en que finalmente se urbanizó la ciudad son más que notables. De hecho, por más que ahora los barceloneses estemos orgullosos de nuestro Ensanch ortogonal y no nos imaginemos la ciudad posible con ninguna otra trama, la verdad es que cerdà no despertó demasiadas simpatías entre los barceloneses de la época, y todavía menos entre las clases burguesas.
Así, una de sus ideas era dejar libres de edificaciones las zonas centrales de las manzanas, para poner jardines, generalmente en forma de "pasillos" entre dos tiras paralelas de viviendas.
No hace falta decir que los interiores de manzana se fueron llenando de edificaciones, a menudo talleres o pequeñas fábricas familiares, y finalmente se acabaron uniendo los dos laterales construidos, cerrando las manzanas completamente.
Y así, de manera muy resumida, podemos decir que nació otro paisaje típico de Barcelona: el que vemos en el Eixample desde las ventanas que miran hacia el patio de manzana.
La buena noticias es que desde hace unos años se está haciendo una labor de recuperación de estos jardines, y ya hay 44 interiores de manzana recuperados, abiertos para todos nosotros.

5/4/12

La Mona de Pasqua



Els aparadors de les pastisseries de Barcelona s'omplen de diferents dolços segons l'època de l'any. Entre d'altres, tenim els bunyols de Quaresma, la coca de Sant Joan, els panellets per Tots Sants...

Però potser el Rei de tots ells (o més aviat la Reina) és la Mona de Pasqua.
Per a qui li agradi la xocolata, passar per davant d'una pastisseria aquests dies pot ser una delícia.

La tradició diu que és el padrí o l'avi qui regala la mona al fillol per Pasqua. Inicialment es tractava d'una massa de coca feta amb sucre i altres llaminadures, sempre coronada per ous durs. Generalment s'hi posaven tants ous com anys tenia el nen, fins als 12 anys, quan feia la primera comunió.

Amb el temps, les mones van anar evolucionant i els ous van passar a ser de xocolata, ingredient que al final va passar a ser la pròpia base de la mona. I actualment trobem autèntiques meravelles, sovint seguint les tendències i les modes de cada any (tot i que el tema dels barrufets, com els de la foto, és tot un clàssic).

Particularment, he dir que no m'agrada gaire la xocolata i, a més, el meu padrí no m'acostumava a regalar la mona, perquè al País Basc no s'acostuma a fer….però això no vol dir que no em pari davant de les pastisseries a mirar-les!


Los escaparates de las pastelerías de Barcelona se llenan de diferentes dulces según la época del año. Entre otros, tenemos los buñuelos de Cuaresma, la coca de Sant Joan, los panellets de Todos los Santos...
Pero quizás el Rey de todos ellos (o mejor dicho, la Reina) es la mona de Pascua. Para quien le guste el chocolate, pasar por delante de una pastelería estos días puede ser una delicia.

La tradición dice que es el padrino o el abuelo quien regala la mona al ahijado por Pascua. Inicialmente se trataba de una masa de coca hecha con azúcar y otras golosinas, siempre coronada por huevos duros. Generalmente se ponían tantos huevos como años tenía el niño, hasta los 12 años, cuando hacía la primera comunión.Con el tiempo, las monas fueron evolucionando y los huevos pasaron a ser de chocolate, ingrediente que finalmente pasó a ser la propia base de la mona. Y actualmente encontramos auténticas maravillas, que además siguen las tendencias de las modas de cada año (aunque el tema de los Pitufos, como los de la foto, es todo un clásico)
Particularmente, tengo que decir que no me gusta demasiado el chocolate y, además, mi padrino no me solía regalar la mona porque en el País Vasco no se celebra...pero eso no quiere decir que no me pare delante de las pastelerías a mirarlas!

Linkwithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...